Hi ha mimosa als jardins del Garraf. Fruit d'això, cada any en aquesta època recordo a Merce Rodoreda.
La mimosa del Garraf em recorda uns dels contes que m'ha robat el cor d'aquesta autora - dins el recull La meva Cristina i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1967 -
El recull fou un dels èxits de la carrera literària de Mercè Rodoreda i el conte que jo us suggereixo narra conversa, amor i descoberta d'una jove parella al costat d'una mimosa. Narra la suposada tristesa de la jove perquè el seu marit es fora ........ . Les amigues, no obstant, no saben que ella es trista pel record d'un soldat que va conéixer sota la mimosa : Aquella paret, aquella mimosa " ............Un dia, quan estàvem al peu de la paret i el cel era d'aquell blau de nit que encara no esborra les coses, van encendre els fanals i vaig veure que l'arbre que teníem al damunt era una mimosa. Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d'un cel..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada