LAS CONSTITUYENTES : les mares de la democràcia Espanyola

Un company em recorda que enguany es compleixen dos segles de la Pepa, la primera Constitució espanyola. Comentem, per altra banda , que l'any 1977 hi havia 21 diputades i 6 senadores que van ésser protagonistes del canvi polític que ens va portar a la democràcia.

Aquests dies ha estat notícia "las constituyentes". Un documental dirigit per Olivia Acosta que recull testimonis de les protagonistes d'aquell moment històric. Interessant documental !!De forma especial en el cas de Catalunya, a l'Ajuntament de Girona, es van recollir les paraules de la diputada Constituyente per Girona, Rosina Lajo, que fou directora de l'IES Vincens Vives i de les seves exalumnes: Ana Pagans i Pia Bosh.

Per altra banda, recupero el llibre "Las mujeres parlamentarias en la legislatura constituyente" de Julia Sevilla , Mar Esquembre i Asunción Ventura de la Red Feminista de Derecho Constitucional aporta la història d'aquestes dones que van trencar motllos.

Llegueixo al pròleg de l'any 2006 de M. Teresa Fernandez de la Vega, Vicepresidenta Primera del Gobierno y Ministra de Presidencia - : " la participación de diputadas y senadoras en el debate del texto constitucional fue determinante, a veces porque se trataba de aspectos relativos al papel de las mujeres en la sociedad y otras, porque la solvencia de las parlamentarias mejoro notablemente varios articulos". Si es tracta de fer balanç hem fet avanços importants durant aquests anys però " queda un largo por recorrer hasta que nuestro país sea verdaderamente equitativo en lo que al genero se refiere"
--

MIRADES ... Arran de " La clau de Sarah"

L'any 1942 els francesos van col.laborar amb els nazis. Una col.laboració vomitiva. Van fer neteja dels jueus de París. Aquesta és ja història de "la clau de Sarah" (Del llibre de Tatiana de Rosnay.

Una periodista amb origens novaiorquesos, però que viu a París , investiga l'esdevenir d'una familia que va viure la cruesa de la deportació. Han passat anys. La periodista rep l'encarrec l'any 2002. Investiga i relata i posa de relleu la cruesa, en el cas de Sarah, de deixar el germà petit tancat a un armari quan la policia els arresta i els porta al "velodrom d'hivern" i després als camps . Cruesa de viure pensant que calia recuperar la llibertat per a poder alliberar el germà (de l'armari).

Els ulls. Les mirades són expressives. El rostre. La mirada de Sarah - una nena que es va fent gran - expressa culpa, por, tristesa, desencaix, injustícia, odi ....Els ulls de la periodista - Julia - expressen necessitat de compendre. Mirada escrutadora, qüestionadora. Trista.

Jo i la Mireia veiem juntes la pel.licula. Als Verdi. Se'ns encongueix el cor. I coincidim en que Kristin Scott està "estupenda". S'acaba la pel.licula i parlem . Parlem molt. D'ara. I del passat. Repassem el present. En algun moment la nostra mirada, també es trista.

BICICLETA,CULLERA,POMA . CANYA a l'ALZHEIMER

Jo també vaig sortir amb llàgrimes al ulls del cinema. Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch va fer-me plorar en un cine ple de gom a gom on al final del passi érem més d’un que teníem llàgrimes al ulls. En un cine on al final del passi, del cor de la gent va sortir-los-hi picar de mans. Una mostra de l’estima que té la gent a Maragall. Una mostra del reconeixement que fan a la seva persona, però també a la fortalesa d’ell i la seva família.

El documental sobre la petita part de la vida de Maragall d’ençà que va fer saber públicament que pateix Alzheimer és una joia en varis sentits. Vol explicar que és aquesta malaltia. Amb molt de matís . Vol mostrar la vida dels malalts i del seu entorn. Vol explicar-ne el futur – mostrant com Carmen, una militant del PSC que té a la tauleta una foto de Maragall, no el reconeix quan aquest la visita - . Vol explicar l’evolució d’una persona que pateix Alzheimer...

Però aquesta persona és Maragall . El nostre lúcid, entranyable i culte Maragall . El Maragall dels jocs olímpics . El Maragall president de la Generalitat. El Maragall de l’Estatut .... El mateix que es despulla a la pel•lícula acompanyat de la seva família , els seus companys de la Fundació Alzheimer, els seus col•laboradors més propers. Acompanyat del seu entorn més íntim i personal . El mateix Maragall que vol que “ la pel•lícula sigui directe" i que mostra la seva fortalesa. Fortalesa de nou. Fortalesa quan expressa amb la seva vitalitat de sempre : “ .....el que tenim al davant és molt difícil .... dedicarem els diners perquè ens arreglin el coco . .....Però no ho veurem . Massa tard per mi” . Fortalesa amb l’expressió “ ..... Canya a l’Alzheimer” . Enteresa de Diana Garrigosa, la seva dona , quan recorda que Maragall ha estat una persona que ha fet realitat somnis i utopies i conclou “ Volem intentar atrapar una nova utopia”.

Llàgrimes, certament . Però evidència d’un gran documental i una gran persona.

Dues Mirades :LLETRES ROSEGADES de Josep Maria Fonalleras i LA VICTORIA DE MARAGALL de Emma Riverola .

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO ... amb molt de silencis!!!

Ahir vaig anar a l’estrena de Mapa de los sonidos de Tokio d’Isabel Coixet i interpretada per Sergi Lopez i Rinko Kikuchi.

Vaig veure la pel•lícula a Vilanova al cine Bosc que es gestionat des de fa poc per l’Ajuntament . A l’inici de la pel•lícula el vilanoví Sergi Lopez es va adreçar als assistents i va dir-nos que la pel•lícula tenia molts prismes x ser mirada : “no es només quadrada. Es rectangular, es rodona ...de molts colors”. Crec que li donava , també , aquesta dimensió a Isabel Coixet. A la sala , just quan van obrir-se els llums però encara en aquella penombra típica dels cinemes , vaig pensar que estava ben trobat . “MAPA DE LOS SONIDOS EN TOKIO” té una estètica fosca però de complicitat càlida. Potser x la tria de la música. Excel•lent . Hi ha sons ( captats per una gravadora ben estranya) però també molt de silencis. L’estètica d’un mercat amb sang de peix al terra contrasta amb el color del vi català. Culpabilitat i garbuix personal i amor .....Una pel•lícula on tots els personatges estan tocats per la tristor, la por , la culpa, la desesperació , el desencontre, ....però per altra banda , la suposada normalitat quotidiana.

Impactants . Absolutament impactant , estèticament i conceptualment , els inicis : una colla d’empresaris mengen sushi . Ho fan agafant cada peça que es posen a la boca del cos de noies nues . Els homes vestits amb trago negre mengen , criden , parlen , celebren el tracte comercial i econòmic que sembla que acaben de tancar . Les noies nues semblen mortes . Van passant com en una cinta . El contrast del seu silenci ( de fet son ignorades ) amb la paraula dels homes es trenca quan l’empresari poderós i/o important , sap que la seva filla s’ha suïcidat . El seu crit i plor de tristesa fruit de la noticia crea un efecte de contagi i tots els homes comencen a cridar i a “maltractar” el menjar i a les "noies/bandeja". Les "noies/bandeja" es veuen “obligades” a aixecar-se . Un contrast sorollós!!

Impactant també el mercat del peix de Tokio . Impactant la relació amb el peix fresc , el peix congelat , el gel , l’aigua , la sang, els gabinets i les serres de tallar... l’olor (?) . I el treball en aquest espai , de nit , d’una noia jove que a més es “contractada” per a matar ( entre els encàrrecs, a l’empresari català de vins que interpreta Sergi Lopez)

Vaig llegir que Isabel Coixet qualifica la pel.licula com un “thiller romàntic i sentimental”. És suggereixo , una bona pel.licula de contrastos i sensacions. Consulteu : Map of the Sounds of Tokyo. I veieu la interpretació excel•lent , en aquest espai calidoscòpic , de Sergi Lopez.