TOMASA CUEVAS .Testimoni de lluita antifranquista i coratge ( dones que es visibilizen)

Avui és un dia especial per a recordar i visibilitzar TOMASA CUEVAS.  EL Grup de Dones "La frontissa" i Garraf per la Republica la revindiquen i li fan homenatge al TOC. També perquè avui som 14 d'abril i, segurament, hi ha persones que expressen i ens recorden tot el que el que va significar ( i tot el que es va perdre!!!).

Tomasa Cuevas fou i representa quelcom més que el que queda escrit a la WIKIPEDIA . Documents interessentissims que trenquen l'oblit de la seva personalitat i la seva obra - Tomasa Cuevas - , en els videos - Las mujeres presas del dictador Franco - i en  alguns blocs - En memoria a Tomasa Cuevas . Hasta el final de sus dias comunista y antifacista . -L'exposició del TOC vol ser una contribució a la seva visibilització. Una exposicio merescuda i interessant de veure!!

Lluitadora des de jove, militant comunista i despres del PSUC . Critíca amb la transcició . Testimoni de la repressió de la Guerra Civil Espanyola. Militant activa que la portà a les presons de Franco . Allí  reforça la seva idea sobre la necessitat de fer conèixer la memòria i "gravadora en mà", un cop fora,  recull els testimonis de les dones. La vida de les dones durant la República, la seva contribució a  la lluita antifranquista, la presó i la repressió..... Els interrogatoris, pallisses, violacions, mètodes refinats físics i psicologics  que van deixar  marcades brutalment a moltes dones ... Queda recollit a PRESAS . Mujeres en las carceles franquistas (Icaria). Testimoni i homenatge a totes les dones que durant el regim franquista van patir repressió , i fins i tot la mort.

Nascuda a Brihuega, va viure 20 anys a Vilanova . La Mari Pau de la Frontissa deia a la inauguració de l'exposició que ha estat, aquesta dona , una llum a seguir.  I Paul Preston hi fa una mencio especial al seu llibre "l'Holocaust Espanyol.Odi i extermini durant la Guerra Civil i després" quan escriu com a recordatori/dedicatòria : Aquest llibre està dedicat a la memòria de tres persones la tasca dels quals ha canviat les percepcions de moltes de les qüestions tractades en aquesta obra: Tomasa Cuevas, Josep Benet i Gabriel Cardona

DUES DATES PER NO OBLIDAR.Ahir recordavem que les dones van votar per pimera vegada . Avui la mort de Franco.

Ahir era una data per no oblidar . Les primeres eleccions legislatives en les quals les dones van poder votar foren les convocades al Parlament espanyol el 19 de novembre de 1933. Les dones eren gairebé 7.955.461 d’un cens de 15.164.349 de votants potencials . Dos anys abans, "las Cortes" havien aprovat el vot femeni fruit de l'energia de Clara Campoamor.

A Catalunya els unics que van presentar candidates foren els republicans i els partits obreristes .

Es van presentar  a Catalunya, tretze candidates : Aurora Bertrana, Maria Recasens i Nonell, Ramona Llatsé, Paulina Odena, Empar Coloma, Maria Ricart, Emelina Codina, Conxa Peña, Maria Pallarols, Paulina Odena, Margarida Abril, Teresa Palau, Carme Marti i Banque, Consol Garriga.

Cap d’elles va sortir elegida .

Al Parlament Espanyol espanyol van obtenir acta de diputada sis dones. Margarita Nelken, Matilde de la Torre i María Lejárreja (PSOE); Francisa Bohigas (Unión Agracria), Urraca Pastor (Renovacion ESpañola) i Pilar Careaga( tradicionalista).

Avui també es una data per no oblidar. La mort de Franco va suposar el trencament - al llit - del franquisme. L'inici d'una nova etapa al país.

En aquest cas cal no oblidar, no obstant, l'impacte moral, econòmic i social que va suposar pels homes  les dones la guerra, la repressio i quaranta anys de dictadura . "Fanco ha muerto" ens ha acompanyat al llarg dels anys com a recordatori d'aquest trencament.

Avui Joaquim Nadal escriu al EL PUNT/AVUI que " el coneixement d'aquesta etapa passada es imprescindible per forjar en els joves un esperit de ciutadania,un instint democràtic, un sentit profund de la llibertat".

Certament la història ens explica valors i projectes col.lectius. No ho oblidem en moments tant tracedents com els actuals .

14 d'Abril: "Amb orgull, modestia i agraïment"

Aniversari de la REPÚBLICA. Un bon dia per mirar de recuperar pel present el que va significar el passat i el republicanisme en allò que fa referència als valors de la igualtat, la justícia i la llibertat.

Quan celebravem els 75 anys de la II segona República Española, un col.lectiu de persones - Memoria de futuro : inel.lectuals, historiadors/es, escriptors/es..- feia públic un manifest. Amb títol - Con orgullo, con modestia , con gratitud - . Revindicaven la memòria republicana per un futur just.

El Manifesta acaba així : "...........Hoy, setenta y cinco años después, los firmantes de este manifiesto no queremos seguir lamentando la triste brutalidad de aquel retroceso, sino celebrar la emocionante calidad de los logros que le precedieron, y agradecer la ambición, el coraje, el talento y la entrega de una generación de españoles que creyó en nosotros al creer en el futuro de su país. Reivindicar su memoria es creer en nuestro propio futuro, que será proporcionalmente mejor, más libre, más justo, más feliz, en la medida en que seamos capaces de estar a la altura de la tradición republicana que hemos heredado. Por una España verdaderamente moderna, laica, culta, igualitaria, por su definitiva normalización democrática, y por el progreso armónico del bienestar de todos sus ciudadanos, hoy, setenta y cinco años después, queremos celebrar el 14 de abril de 1931, y proponer que esta fecha se celebre en lo sucesivo como un reconocimiento oficial a todos los ciudadanos españoles que lucharon activamente por la libertad, la justicia y la igualdad, valores comunes que tienen que seguir orientando la construcción democrática de la sociedad española"

NENS ROBATS

Els nens robats continuen éssent motiu de notícia. Clara Sanchez ha publicat "Entre mi vida", una novel.la que narra la tristesa i la lluita per a trobar una nena robada durant els anys 80. La seva autora recorda "Ahora he entendido por qué mi madre, cuando yo estaba en el hospital a punto de dar a luz, avisaba constantemente a las enfermeras de que mi marido llegaría de un momento a otro”. Una manera d'evidenciar que el temor d'aquests fets estaven en "l'atmosfera hospitalària".

Fa alguns mesos la Mercè Foradada, publicava "Bruixes" . En aquest cas una història dura d'una dona que descobreix que havia estat robada. Una història que evidencia la fortalesa de les dones. Un crit a la llibertat.

Els llibres son ficció creativa . No obstant, aquesta setmana, Sor Maria ha hagut d'explicar-se perquè està imputada per robatori de nens. I un pare adoptiu ha explicat la monja en qüestió li havia dit que la seva filla era d'una noia jove sense recursos.Tot massa sòrdid !!!!!

75 anys del BOMBARDEIG a Guernica. Recordatori a ARTIUM

Fa 75 anys del bombardeig a Guernica i de la plasmació que en va fer Pablo Picasso. L'exposició Tiempo y urgencia (Guernica), de José Ramón Amondarain, ho recorda a "Artium. Museu d'Art Contemporani del País Vasc" (Arte Garaikideko Euskal Zentro-Museoa)

Un relat visual per les etapes de creació de Picasso seguint el material fotografic que Dora Maar va documentar i buit pintures d'Amondarain que representen les conegudes fotos ...

El recordatori em porta a la relectura de "L'Holocaust. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després" de Paul Preston . LLegueixo : La nit de 23 d'abril. seguint suposadament les instruccions de Mola, la ràdio rebel de Salamanca va emetre el següent advertiment al poble basc: Franco està a punt d'assetar un fort cop contra el qual tota resistència és inútil. Bascos, rendiu-vos ara i les vostres vides seran respectades. El cop era la completa destrucció de Gernika, en una tarda esferreïdora de bombardeig constant. L'endema del bombardeig, un testimoni ocular. El pare Alberto Onanindia, va escriure una carta vehement al cardenal Gomà : "Llego de Bilbao con el alma destrozada despues de aber presenciado personalmente el horrendo crimen que se ha perpetrado contra la pacifica villa de Guernica, simbolo de las tradiciones del pueblo vasco".

Escribia : "....tres horas de espanto y de escenas dantescas. Niños y madres hundidos en las cunetas, madres que rezaban en voz alta,un pueblo creyente asesinado por criminales que no sienten el menor alarde de humanidad. Señor Cardenal,por dignidad,por honer al evangelio, por las entradas de misericordia de Cristo no se pude cometer semejante crimen horrendo, inaudito,apocalíptico, dantesco"

LA HIStÒRIA ens acompanya per entendre la recessió

Un grup d'historiadors i historiadores fa una analítica a el País a partir d'avui per ajudar a entendre el present .

Són les LECCIONES de la RECESIÓN : Cuando la bola de las hipotecas subprime empezó a rodar en EE UU, a mediados de 2007, muy pocos aventuraban que aquello fuese a ser mucho más que otro sobresalto financiero, una intensa, pero breve, corrección en los mercados bursátiles tras el estallido de una burbuja, como ocurrió con las empresas puntocom en el arranque del siglo. Era una visión generalizada, sobre todo en Europa, donde se limitaba el descalabro a la banca de inversión estadounidense. Año y medio después ya estaba claro que la crisis, por su impacto en la economía de los países avanzados, pasaría a la historia. Han discurrido más de cuatro años, y lo que se debate ahora es si la Gran Recesión, como aún se la conoce, no será un nombre de guerra demasiado amable, vistos los estragos ocasionados. Sobre todo, en Europa.

7 articles que comecen avui amb l'Edat Mitjana. Un article d'Antoni Furió : La primera gran depresion europea

ELS CAMINS DE LA RETIRADA ENCARA ENS PARLEN.

He resseguit el mateix camí que van fer els republicans catalans el febrer del 1939. Un dels camins. El mateix que van fer tants homes i dones. Canalla fugint del franquisme . Camprodon-Espinavell-Coll Pregon-La Presta. El mateix camí que va fer Tisner amb la Segona Secció d'Estat Major de la 60 Divisió del XVIII Cos d'Exercit. Un dels camins que fer 500.000 republicans quan van travessar els Pirineus fugint del franquisme.

He escoltat el que ens deia el nostre acompanyant , LLuís Bassaganya - un dels promotors i responsables de l'Exposició del material abandonat a la Vall de Camprodin per les tropes republicanes - . He escoltat les sensacions que hem tingut els que hem fet la ruta junts. A peu .Un retorn al drama que van viure tantes persones republicanes . Un "posar-se a la pell" del vençuts i un cert qüestionament en relació sobre com vam tancar, durant la transició , aquesta part de la nostra història.

De fet pot semblar llunyà. No obstant , despres de més de 35 anys de demòcràcia - i malgrat la "Ley de la Memòria Històrica" del 2007 i la " Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaperagudes durant la Guerra Civil i la dictaura franquista" i , encara hi ha llacunes sobre la situació de foses comunes de victimes de la repressió franquista . Encara hi ha llacunes sobre la tragedia de tantes persones que van haver de deixar el país . Encara no hem fet net i , fins i tot , fem reescritura de la història des de mirades ben curioses ( només cal recordar fa pocs mesos el desencert del "Diccionario Biografico Español", els alcaldes del PP que han recuperat simbologia feixista a carrers i en festes i el desencontre aquests dies amb el projecte del "Valle de los Caidos ).

La ruta feta avui ha estat un exercici de memòria. I de descoberta fruit que LLuis Bassanganya , a la pujada cap a Coll Pregon , ens atura en un espai verd i ens explica que sembla que hi ha 14 persones mortes i enterrades que no són identificades i que van trobar en el seu moment la canalla del poble . Els habitatants d'Espinavell , sembla , els van enterrar . I allí són encara . I allí s'explica encara , amb interrogants , si eren republicans o de l'exercit nacional .

Un exercici de descoberta a partir d'imatges sobre com va quedar aquest camí . Hem escoltat les paraules de Avel.li Artís-Gener " Ja som a coll Pregon. Totes les ondulacions d'Espinavell fins aquí dalt son plenes dels nostres residus. Cavalls morta a trets - esgarrifós adéu al fidel servidor - que s'inflen lentament en la transperencia d'aquest aire pirinenc. Cotxes i camions estimbats des de l'indret més alt al qual han assolit enfilar-se, com aquells guerrers que pujaven a la piramide on eren sacrificats i la baixaven a tomballons, amb els cossos que rebotien contra els desiguals graons. Morters, canons , metralladores... tot inutilitzat. Muntanyes de fusells . I la immensitat de foteses que els exercits , incapaços de capir la dimensió d'una retirada, traginen com allò que de debó són, una estupida legió de formigues: maletes , llibres i objectes absurdament estranys que unicament farien un paper acceptable en una pintura surrealista, des d'un quinqué a un ventall, des d'un alta veu de fonògraf a una granada de mà italiana, atresortas avarament pels soldats que, si arriba a salvar alguna cosa, salvarà la pell, i ja pot començar a donar gràcies a Déu"

Es pot fer visita a Espais de Memòria transfronterer per veure altres punts de memòria històrica.

Avui el Publico i altres mitjans de comunicació ens han donat pistes sobre que s'explica al diccionari biogràfic de la Real Academia de la història . Una obra amb anys de treball i que ha costat 6'4 millons d'Euros .

Negrin fue un dictador , i , los historiadores se alarman ante la hagiografia de Franco dos articles que "crispen" fruit que il.lustren , de nou, com els historiadors/es poden "escriure-la" de forma absolutament esbiaxada .

Haviem quedat ( per posar un dels exemple) que la llegenda negre i la difamació contra Juan Negrin , ex-jefe del govern de la II República, s'havia acabat i que tots i totes entravem en una nova fase de reconeixement . Han desmontat, en aquest cas, els arguments "negres" Gabriel Jackson , en la biografia de Negrin i en articles i entrevistes en diferents mitjans ( Negrin era el alma de la resistencia republicana , y eso atrajo todas las iras ) . També les les memòries de Pablo de Azcarate han donat nova claror a aquesta figura .

Haviem quedat que el passat es recupera. No es destrueix . Haviem quedat que la història no es pot manipular ......

Doncs, malgrat això, i d'acord amb els historiadors/es que han analitzat les entrades del diccionari - Andreu Mayayo , Ricard Vinyes i Julián Casanova , entre d'altres - és un insult i una vergonya que l'obra respiri i estigui tenyida d'una postura dretana i d' idiologia franquista .

"... es una verguenza y un insulto ... Una ofensa total en lo que pone y en lo que no pone. En ningu momento se habla de la autarquia que hizo recular a este país 20 años atras en la història, ni la represion física del regímen, porque Franco fue un carnicero con la legión. Por no hbalr de otorgarle la calidad de genio militar, lo que es un insulto para los militares profesionales de este país, o de pasar por alto el genocidio cultural contra Catalunya, suprimiendo la Generalitat y prohibiendo el catalan" ( Andreu Mayayo)

RECORDANT ...30 aniversari de les primeres eleccions al Parlament

El dia 20 de març de 1980 hi va haver eleccions al Parlament. Uns quants dies despres, es va contituir primer Parlament restablert - va ésser el 10 d'abril - amb una sessió inaugural que va presidir Josep Tarradellas. El 24 d'abril, es va fer el primer debat d'investidura, en què Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat. Despres n'han estat presidents - de la Generalitat -, Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Jose Montilla . Al llarg d'aquests anys han presidit la cambra, a més d'Heribert Barrera (I legislatura), Miquel Coll i Alentorn (II), Joaquim Xicoy (III i IV), Joan Reventós (V), Joan Rigol (VI) i Ernest Benach (VII i VIII).

Dijous vaig assistir al Ple de Parlament on es va celebrar un acte de commemoració del 30 aniversari . Un Ple emotiu amb la presencia de persones que al llarg d'aquests 30 anys han contribuït a fer la Catalunya d'avui.

Entre els assistents - Jordi Pujol, Heribert Barrera i familars dels Diputats i Diputades que ja ens han deixat - . Tots hem escoltat les intervencions dels presidents dels Grups Parlamentaris, que han fet menció del que hem aconseguit en el passat i dels reptes de futur . Recullo aquí les paraules de Manuela de Madre " .... han passat trenta anys, efectivament. Les coses han canviat. La nostra societat ha canviat però molts encara tenim les mateixes conciccions sobre la justicia, la fraternitat, la igualtat, la solidaritat"

El mateix dia s'inaugurava una exposició de cartells. Josep Fornàs, diputat d’ERC a la primera legislatura del Parlament català , va viure en la infantesa i l’adolescència, la República i la Guerra Civil. Després , es va apassionar per la recerca en llibreries de vell de cartells i documentació d’aquest període històric. Ara la seva recerca s’aplega en una mostra impressionant del cartellisme a Catalunya. Cartells que tenen reconeixement arreu, no només per la vessant ideològica i per la força dels seus missatges, sinó també fruit que l’estètica i la seva força expressiva formen part de la nostra història col•lectiva.

Josep Fornàs donà la seva col•lecció - fons polític, bibliogràfic i documental - al Parlament l’any 1985 amb voluntat , entenc , de compartir aquesta part de la història del país i posar-la al servei de la ciutadania . Per tant, davant d’un gest com aquest, el Parlament difon i dona a conèixer aquest llegat. Després que l’any 2006 , en motiu del 75è aniversari de la proclamació de la Segona República, s’edités el catàleg “Cartells de la col•lecció Fornàs. Producció gràfica de la Segona República i la Guerra Civil”, enguany, en el marc de la celebració del 30 aniversari de les primeres eleccions al Parlament Català s’ha dissenyat una exposició , coordinada per Vinyet Panyella, que es podrà visitar al Parlament fins a final de la legislatura

RECORDANT ... L'ALLIBERAMENT d'Auschwitz Birkenau

Fa 65 anys de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau. Aqests dies hem recordat aquesta data . La història d’un horror. La història de la mort de més de 500.000 persones. Hem recordat l'alliberament d'aquest camp d'extermini a Polonia, prop de Cracòvia, que primer fou pensat per presoners politics polonesos, i més tard fou camp internacional que va acollir, conduïts pels nazis, jueus, gitanos, alemanys, iugoslaus, francesos.... Persones que el nazisme va comdemnar a la mort per la gana, a la mort per la duresa de les feines, a la mort per les experimentacions, a la mort per execucions massives , a l'extermini ....

Les imatges i les paraules dels supervivents, de nou , fan esborronar : “No oblido aquells cadàvers errants que ens donaven la mà, ens somreien i demanaven menjar” ( un soldat Roig) , i reforcen que la memòria ha d’esser present per qüestionar el racisme i l’odi : Oblidar seria un crim.

Recordo la meva visita al camp temps enrere , amb l'Asia i la familia, i les impressios foren impactants però també de desconcert quan evidenciava que el museu / Państwowe Muzeum Auschwitz-Birkenau / i el camp en general no permetia una bona interpretacio dels fets històrics. La globalitat del camp , llavors ja evidenciava un cert abandonament o poca inversió . Sembla que no sigui lògic . El president de Polonia ho recordava aquests dies i demanava suport a la comunitat internacional . També Benjamin Netanyahu : "Recordar el que va passar es important per evitar que es tornin a produir els mateixos fets".

LES DONES VAM PODER ANAR A VOTAR

El 19 de novembre del 1933 les dones van votar per primera vegada . Avui , doncs, és un dia per recordar que les dones van ésser considerades per primera vegada , ciutadanes de ple dret . Van anar a votar en les segones eleccions generals de la Segona Republica Espanyola a les Corts que va convocar , Niceto Alcalà Zamora. Van poder , també votar les candidates catalanes . Un total de 13 candidates que no van ser finalment elegides . Si que van obtenir l’acta de diputades 6 dones. Margarita Nelken , Matilde de la Torre, Maria de Lejàrrega (PSOE). Francisa Bohigas ( Unió Agraria). Urraca Pastor ( Renovación Española), Pilar Careaga ( Tradicionalista) .

Al llarg de la campanya electoral les dones i els partits van argumentar que la Segona República havia suposat avenços en els drets de les dones : el divorci , el dret a vot , l’avenç en el sistema educatiu .... i finalment , els resultats i el triomf de la dreta van fer capgirar il·lusions i obrir el Bienni Negre, sense abans responsabilitzar del desastre a les dones, cosa que després s’ha demostrat era la mentida que amagava moltes altres llacunes

Avui , és un dia per recordar , també a Clara Campoamor. La dona del “Partido Radical” que va defensar el dret al vot l’any 1931, en discurs històric , que va haver de mantenir la seva postura ferma enfront els arguments de Victoria Kent del “Partit Radical Socialista”. Aquell dia , Clara Campoamor, va ser inflexible a l’hora de defensar els seus arguments , de reconèixer la capacitat de decisió i la voluntat de compartir i decidir de les dones . D’implicar-se .

Deia : ..... he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales. La mujer española espera hoy de la República la redención suya y la redención del hijo. No cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar;.....al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, una fuerza joven; que ha sido simpatía y apoyo para los hombres que estaban en las cárceles; que ha sufrido en muchos casos como vosotros mismos, y que está anhelante, aplicándose a sí misma la frase de Humboldt de que la única manera de madurarse para el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella....”.

La votació es va guanyar per 131 vots en contra de l’esmena i 127 a favor. Per poc i amb un nivell d’implicació dels diputats catalans ( tot homes) desigual . Desinterès, poc suport a la proposta ... Dels 53 diputats catalans , nomes van votar 21. D'aquests ,15 van votar a favor . 6 ho van fer en contra.

Avui , potser , es un dia per recordar un camí . Per a reconèixer la lluita de Clara Campoamor per corregir una injusticia i per avançar en els drets de les dones.

30 ANYS d'AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS

Aquests dies hem recordat 30 anys d’Ajuntaments democràtics. Segurament a algunes persones ens ha invadit una certa nostàlgia quan hem analitzat tota la trajectòria d’aquests anys. Una trajectòria que si té alguna cosa a posar de relleu és la voluntat ferma de tots els alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores... dels ajuntaments del país de transformar els nostres pobles i ciutats . Tanqueu els ulls i poseu-vos la pel·lícula personal , la més propera, la d’aquests darrers anys a la vostra ciutat. La suma d’aquest exercici , d’aquestes imatges, ens portarà a recordar barris i places recuperades allà on només hi havia fang, ciutats que han crescut en serveis amb la finalitat de generar cohesió social, centres cívics creats arreu del país, rambles i parcs allà on hi havia lleres de rius, platges per gaudir del mar i de l’espai natural, universitats consolidades, rius per passejar i fruir, la cultura a l'abast de tothom .... Com diu Enric Juliana a "La deriva de España" : Vale la pena recordarselo a los mas jovenes . Hace treinta años la gente tenia que ir a por agua a la fuente en muchos pueblos. Y los suburbios de las grandes ciudades eran infames. Habia barracas en Madrid y Barcelona. En estos mismos pueblos hoy hay un coche frente a cada casa. Y en los suburbios, la vida es mucho más decente.....

És ben cert que hi ha llacunes en la feia feta. Segur . Però aquests dies són, també, x recordar la feina feta i per agrair les hores, l’energia, la dedicació, el rigor, l’il.lusió, la tenacitat, la destresa, la proximitat ..... de tots els homes i les dones que han estat protagonistes d’aquests 30 anys . A aquells i aquelles que van començar i, els que despres s’han anat incorporant en aquest trajecte . A tots els homes i les dones que han ajudat a passar pàgina de l’història del nostre país ( el franquisme fosc i dolorós) , per millorar la qualitat de vida de les persones .

Abordem , doncs, el futur i fem llista de la feina que cal fer encara .........però reconeixem als protagonistes d'aquesta història !!!

Feu lectura del manifest que ha preparat la FMC i l'ACM a http://www.fmc.cat i participeu a l'acte que s'organitza al Saló de Cent, el proper dia 16 d'abril, a les sis de la tarda.

EL DOCUMENT DE PRATS . Sobre l'exili II

EL DOCUMENT DE PRATS . Informe de l’exode a Prats de Mollo del 27 de gener al 16 de març del 1939.

Aquest és el títol que ha editat la Magrana , amb pròleg de Llibert Tarragó , fill d’exiliats . Un text curt que fou escrit , durant l’èxode republicà pel secretari de l’Ajuntament de Prats ( Joseph Fité) i un jove ajudant que en aquell moment tenia 18 anys ( Thomas Faitg) . Un text – que havia estat perdut entre els arxius de l’Ajuntament i que fou retrobat fa poc - . Aquells notes havien estat endreçades i perdudes entre papers i han vist ara , de nou , la llum . Un relat , de cada dia, de la retirada que explica com es va acollir als republicans i republicanes a Prats de Molló durant setmanes i , com un poble petit de l’altre cantó de la frontera, es va organitzar per ajudar les persones que fugien de la repressió i de les tropes de Franco .

Diu Tarragó : “En la massa del poble desplaçat de la Retirada, militars , civils, dones, homes i nens, en unes ben poques setmanes les ombres s’esberlen a Prats, entre 90.000 i 100.000, el càlcul es impossible, per la senda de dotze quilometres de davallada del Coll d’Ares fent ziga-zagues . Em fa pensar en Hannah Arendt : “ El segle XX serà el de les persones desplaçades””

Us recomano la lectura per reconèixer el paper d’aquells i aquelles que han escrit la història des de la quotidianitat i aquells que l’han mantingut en els arxius. Però també per la senzillesa del relat. Perquè hi trobareu les dificultats de qui van haver de marxar – amb fred i neu , acompanyats de bestiar, amb por i gana , amb famílies trencades ..- i la solidaritat d’un poble . Diu el document : “Per alimentar tota aquesta gentada ens porten quantitats enormes de pa d’Arles del Tec i de Perpinyà : diàriament ens fa falta 30.000Kg de carn, llegums , greixos i conserves , ingredients , sucre , cafè , xocolata, tot és en la mateixa mesura” . Les autoritats i els ciutadans no van defallir . Cuinar , allotjaments improvisats ( fins i tot les tres esglésies es van obrir ), recollida a la frontera Espanyola de ferits i persones .... tot un poble recolzant els exiliats i les exiliades

A la portada del llibre s’hi recorda la família de Mariano Gracia , d’Osca , amb el seus fills mutilats ( Alicia i Amadeo ) i el seu fill més gran Antonio . És , però , més que una foto . A la petita Alicia li dona la mà el pare . Però al seu germà Antonio l’ajuda un senyor que també es mutilat . Es diu Thomas Coll. Havia tingut la seva amputació durant la Primera Guerra Mundial. Quan va saber que succeïa va anar a Coll d’Ares per solidaritzar-se .

FILL DE ROJO . Sobre l'Exili III

Ara fa 70 anys que alguns van perdre la guerra . Ara fa 70 anys que alguns van creurar la frontera i van viure un calvari . Aquells que eren perdedors i , per diferents circunstàncies es van quedar, van ser humiliats .

El llibre que us recomano és un conte - Fill de rojo - de la col.ecció LA GUERRA DELS GRANS (Tantagora . http://www.tantagora.net). Una col.leció que inspirada en experiencies reals de persones que van viure la guerra en una edat intermitja, ens ofereix un relat sobre els seus sentiments i allò que visqueren .

Un conte il.lustrat a partir de l'experiencia d'un nen : familia de l'Empordà ventós , republicana , que viu la guerra, la mort del pare a la paret del cementiri, la frontera amb la mare i les tietes , el camp de concentració d'Argelés, la mort a l'arena de la platja , el retorn a casa que no ho fou fruit que era ocupada per franquistes, la presó de la mare per col.laborar amb les forces republicanes, la llunyania forçada , l'escola repressiva i castellana , el trencament de les families : Però no nomésem van robar la mare, també em van perdre la meva escola: li havien donat la volta com un mitjó.

REPRESSIÓ I EXILI

Aquests dies hem recordat que fa 70 anys s’acabava la guerra civil. Ho ha fet columnistes i historiadors i historiadors a les pagines de la premsa nacional i , entre d’altres, el Museu de l’Exili, el Memorial Democràtic, ha organitzat una colla d’activitats per deixar pales el drama dels homes i les dones que van haver de deixar Catalunya i començar una nova vida . A casa nostra, la presentació del llibre d’un jove historiador, La Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú ( 1936-1939), els actes de l’IEP a la ciutat, i els que prepara l’Ajuntament, il·lustren l’interès de la Guerra Civil , segurament perquè hi ha encara moltes coses a dir i explicar.

Són dies de record x la guerra més cruel que ha viscut aquest país. Una guerra que Franco , segons l’opinió de Paul Preston , va allargar premeditadament durant la Batalla de l’Ebre per allargar el patiment dels catalans i , especialment , per acabar amb els dirigents i afiliats de les forces que donaven suport a la República. Ho afirma perquè considera que no s’entén la seva estratègia militar en aquesta batalla. Hagués pogut deixar els catalans aïllats i avançar . Però no ho va fer. Les conseqüències va ser devastadora. La Terra Alta va perdre el 15 % de la seva població i entre 50.000 i 100.000 morts es van acumular a les muntanyes quan el novembre del 36 es va donar per acabada la batalla

Són xifres que donava fa unes setmanes Josep Maria Sole Sabaté , convidat per l’Aula d’Extensió Universitària per la Gent Gran. Ell manifestava que no acaba de veure clara la hipòtesi de Preston , però si que coincideixen que d’aquell episodi Catalunya en va quedar exhausta . De fet , poc abans de Nadal , el 23 de desembre , el General Franco , no va escoltar una petició papal a favor d’una treva , i va aprofitar x emprendre una gran ofensiva – amb la seva potencia aèria com a garantia – contra Catalunya. Tot plegat era l’inici de la repressió i l’exili.

En aquests moments , doncs, no podem oblidar , tampoc l’exili. Homes i dones van marxar de casa - entre mig gener i principis de febrer del 39 cap a la frontera - perquè eren perseguits políticament. Quedar-se significava la repressió . La tria era terriblement dura i les seves conseqüències de nou devastadores : Cases buides , vides trencades, projectes vitals deixats enrere. Por , molta por ....havien perdut la guerra i havien de marxar del país que els havia vist néixer .

Alguns no van aconseguir arribar-hi ja que Franco no perdonava i , fins al darrer moment , va deixar clara la seva potencia i que era vencedor . Ho mostrar provocant la mort i la barbàrie a trens, carreteres i ponts. A les nostres contrades hi ha el record i, les imatges gràfiques de Robert Capa, de com els civils que marxaven per la N-340, el 15 de gener del 39, foren metrallats brutalment.

La fotografia d’un nen , amb només una cama i que s’acompanya d’una crossa, que agafat de la mà del seu pare , avança lentament es prou colpidora . El seu record, en forma de monument a l’exili és a La Vajol , a les muntanyes i als camins que seguiren els republicans. Una manera de recordar que els guanyadors van imposar durant més de 40 anys la seva manera d’entendre el país: hi havia guanyadors i vençuts . El país estava dividit . Als segons els tocava marxar o callar. I per sobre de tot , la república havia d’oblidar-se, passar pàgina, havia estat , segons el seu punt de vista, nefasta. Aquestes dues premisses i especialment la de callar i l’oblit , ens ha acompanyat massa anys. L’oblit i el silenci van fer perdre , també , les petjades del que marxaren. Persones que arribats a la frontera , el seu destí fou els camps de concentració de França , o que amb l’inici de la Primera Guerra Mundial retornaren a la lluita . D’altres , amb més sort , trobaren en d’altres països la llibertat. Però també l’enyorança.

Després de 70 anys , després dels passos que hem fet darrerament per la recuperació de la memòria col·lectiva, hem de tornar a recordar que cal explicar-se. Assumir aquella història, assumir els errors que son patrimoni de tots i totes , recordar , recuperar i reconèixer aquells que visqueren l’exili .

L'EXODE REPUBLICÀ

Si hagués de fer una llista de paraules vinculades a memòria , escriuria record , passat ,diàleg , debat ...La memòria històrica és un reconeixement al passat. Hauríem de fer que interessi a tothom . En el sentit que permet mantenir viu el passat. Fa de mirall i qüestiona. Fa que el futur s’abordi de forma més justa. No te sentit l’oblit . No te sentit que s’amagui un relat , un fet .... ja que si s’amaga no es tanca el cercle...

La nostra transició democràtica va ser pensada com un parèntesi , com una amnèsia imposada per oblidar i no explicar-se .... Ara no obstant , aquesta parèntesi s’ha tornat a obrir en el sentit que s’ha esdevingut una voluntat ferma de conèixer allò que s’esdevingué a la guerra civil i el franquisme i .. que no s’explicava . El parèntesi l’ha tornat a obrir la generació dels nets del que la van viure, els familiars que volen conèixer on són els seus éssers estimats enterrats , els historiadors i historiadores ... També però els governs d’esquerres per mitjà del la Ley de la Memòria Històrica i la Llei del Memorial democràtic.

Faig aquest recordatori xque he visitat el Museu Memorial de l’Exili a la Jonquera. Un museu que , de mà del memorial democràtic , promou la recuperació de la història i de la memòria dels exiliats i exiliades arran de l’arribada a Barcelona ,el gener del 1939, de les tropes franquistes. Un mural amb petjades llarg, amb peus de totes mides, deixa clar el camí que van fer els exiliats: la solitud , la derrota , el fred, la repressió, el dolor , el trencament de famílies que ho havien perdut tot . Havien perdut la guerra!!!

Diu en els documents que pots lleguir sobre el Museu Memorial de l’Exili : L’objectiu és dignificar les víctimes i explicar el nostre passat més immediat i els costos històrics i humans que tingué la lluita per la democràcia a les noves generacions, per tal que no es repeteixin. I per això és necessària una feina sistemàtica, constant i rigorosa que abordi la tasca de recuperar tot aquest llegat i que vetlli per la seva preservació i difusió entre un públic el més extens possible.

No us ho perdeu : http://www.museuexili.cat/

Llegiu avui el diari EL PUNT a Cultura i Espectacles : el Museu de l'Exili commemora el 2009 el 70 aniversari de l'exode republicà ( http://www.vilaweb.cat )

OBRIR EL DEBAT SOBRE LA GUERRA CIVIL.

La meva generació ha sentit explicar , als avis i les àvies , la història del patiment durant la guerra civil. La història de morts i assassinats. La meva generació ha llegit , en els llibres de història, les injustícies produïdes durant el període mes trist i fosc del nostre país. Ha escoltat i llegit històries tristes i cruels d’afusellaments davant les parets dels cementeris . A les cantonades i a les cunetes . Morts i foses.

Cada vegada que participo, escoltant o llegint , alguns d’aquests successos encara m’esborrono . Miro de posar-me a la pell d’aquelles famílies que no ho han llegit sinó que han estat els protagonistes de la història . Em poso a la pell d’aquells que van perdre pares , germans, familiars .... alguns d’ells sense saber on havien anat a raure els seus cossos . Per tant , no els van poder plorar .

Per tot això crec que es just i positiu que la Generalitat de Catalunya - desprès que l’octubre passat s’aprovés la Ley de la Memòria Històrica per part del govern espanyol i la llei catalana del Memorial Democràtic - hagi presentat la llei de les fosses comuns de la guerra civil i franquisme per no oblidar, per poder reparar i reconèixer les persones estimades i desaparegudes. Per trencar un silenci que no te sentit que es mantingui . Per recuperar la dignitat i per tancar el cercle .

Tancar el cercle i obrir el debat sobre la Guerra Civil . Absolutament d'acord , també , amb el govern Espanyol de fer-ho . Malgrat la dreta no ho consideri. Malgrat algu consideri que fer-ho en aquest aquest moment es una maniobra per despistar. Hauria de ser un projecte més de recuperar i de no oblidar

MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquests dies hi ha una concentració de fets en relació a la recuperació de la memòria.

Per una banda , aquesta setmana s’ha fet a Barcelona El PRIMER COL·LOQUI INTERNACIONAL MEMORIAL DEMOCRÀTIC : POLITIQUES PUBLIQUES DE LA MEMÒRIA http://www.memorialdemocratic.net/.

Per altra banda , el proper ple del Parlament de Catalunya aprovarà la LLEI DEL MEMORIAL DEMOCRÀTIC.

Vaig ésser al Palau del Parlament a l’acte d’inauguració de les Jornades .

De totes les intervencions fetes ( del president Montilla, del Conseller Saura , de l’historiador Josep Fontana , d’Isabel Allende ) vull remarcar :

"Han passat molts anys de la guerra. S’imposa una reflexió . Feta des de la distància i l’equilibri."

"El nostre ESTATUT marca que els poders públics han de vetllar pel coneixement i manteniment de la memòria històrica de Catalunya, com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques......"

"Memòria històrica és tolerància , dignitat de valors democràtics , rebuig dels tolitarismes."

"No volem obrir les ferides del passat. Volem que les ferides , algunes ocultes i amagades, es tanquin d’una vegada. Però per això cal sanejar-les."

"Ens cal la recuperació de la memòria i la condemna del franquisme. "

"El passat que no es recorda , s’esborra."

"És un deure . Recuperar la memòria històrica és un deure."

"EL RECORD és un dret. S’ha negat als vençuts qualsevulla possibilitat de recordar."

"La dreta tem perquè pateix que es posi de relleu que la guerra no només fou això, una guerra , sinó un projecte de genocidi."

"La recuperació no és cap amenaça per a la convivència com diuen uns quants."

"El dolor fa silenciar . La por fa silenciar. "

Felicitats per aquest PRIMER COL·LOQUI que ha estat una oportunitat de diàleg i d’intercanvi d’experiències d’arreu. Felicitats , també, per l’impuls que tindran les polítiques públiques de la memòria al nostre país amb l’aprovació de la LLEI.