CULTURA EN CRISI

Escric aquestes ratlles desprès de les “Jornades Europees de patrimoni” . Un bon moment per a fer difusió i coneixement del patrimoni d’arreu. De fet, el nostre país participa  en aquesta iniciativa d’ençà a la seva creació i a jutjar per el nombre d’activitats dels diferents equipaments patrimonials i museístiques del país, es demostra el potencial que en aquest aspecte tenim. La cultura es desenvolupament. I el patrimoni també. Al llarg dels darrers anys hem posat en valor i activat  el nostre conjunt patrimonial  per esdevenir atractius davant el món i per a mantenir el llegat de generacions passades en benefici de les actuals.

Però enguany les jornades queden emmarcades en la crisi, en les retallades i també en l’augment de l’Iva en el sector  de la cultura que no sols repercuteix en creació i producció cultural sinó en els consumidors. Els pressupostos Generals de l’Estat i els pressupostos de la Generalitat de Catalunya són una mostra impactant del que li passa a la cultura i les fortes caigudes de les aportacions econòmiques  han suposat agreujar la situació  històricament  difícil de les polítiques publiques culturals i dels  equipaments i infraestructures culturals a Catalunya.

Se’ns explica que els grans equipaments tindran dificultats per poder oferir les seves produccions i fer-ho amb la qualitat desitjada i necessària. Però també els petits equipaments. Els equipaments locals que des de  sempre han estat una peça clau de cohesió social, una peça per fer esdevenir  la cultura  element de proximitat, de possibilitar la igualtat, de relació entre la ciutadania, de coneixement i reconeixement d’una valors col·lectius   i de creació de referents propis. Aquests també  estan en situació difícil fruit de la crisi i, potser per la priorització de les polítiques esbiaixades que no consideren la cultura com una peça de les polítiques de benestar i no li reconeixen el paper fundacional que la cultura suposa a la nostra societat.

En aquesta situació ens toca fer recordatori. Al marge dels seus efectes  civilitzadors, estem recordant que són equipaments que donen sortida  a creadors i creadores del propi territori com un element de projecció col·lectiva, de  dinamització econòmica, d’interacció amb el camp de l’educació  i les arts. Les polítiques culturals d’àmbit local o de cooperació intermunicipal han significat la creació d’unes xarxes fonamentals a l’hora de construir l’imaginari cultural  del país  .

En aquesta situació, ens toca recordar que la conselleria de Cultura havia posat sobre la taula un nou Pla de Museus. Que suma amb el del 2008 i que , de nou planteja criteris, prioritats i l’ordenació de museus i patrimoni.  També estava sobre la taula l’Acord Nacional per la cultura entenc com a resposta a la sostenibilitat econòmica del sistema cultural català.

Ens toca recordar que de nou, els gestors culturals i el sector  està  tensionat i a l’expectativa.  Aquests darrers han arribat a recomanar la revisió del Pla d’equipaments culturals i l’ajornament de la construcció de nous equipaments per evitar-ne  la construcció de  “sobredimensionats,”  i desproporcionats que desprès no tenen recursos per a continguts. Una manera de dir que ens hem d’aclarir amb els que ja tenim.

Ens toca recordar , en el cas de l’Acord, que  és necessari no en termes nomes culturals, sinó per el seu valor en creixement econòmic, de cohesió social i territorial, així mateix que es fa necessari per a  potenciar estímuls a les industries culturals perquè han demostrat una gran capacitat de  creativitat i d’internacionalització dels seus productes .

No pot ser d’altra manera. La  cultura és una potencialitat per reforçar les estructures dels pilars de benestar. N’és un element estructurant  en el desenvolupament polític, social i econòmic. Polític en tant que peça per la construcció i transformació de la societat. Social perquè abasta tots els àmbits de la nostra vida i pot esdevenir un element compensatori a les ciutats i a les relacions entre la comunitat. Finalment, la cultura és un element de dinamització econòmica  i la seva aportació al PIB ( prop d’un 5% en l’àmbit de l’estat) és més que notable i amb un índex d’ocupació ratllant el milió de persones.

Catalunya té en la seva cultura i en la seva llengua  una sortida en els  reptes que tenim plantejats com a país. No caiguem  en la trampa de no considerar-la una sector estratègic x sortir de la crisi, no caiguem en la trampa de no reconèixer el paper dels ens locals com a agents principals de serveis culturals al territori i al país –  des de fa trenta anys serveis que estan prestats pels ajuntaments, de forma voluntària i amb suport simbòlic del govern nacional -. Abordem d’una vegada per totes l’impuls de politiques de promoció turística i patrimonial juntes

Contra el col·lapse de la cultura i les agressions de darrera hora, ara que de nou estem a les portes de les eleccions, tinguem clar de nou que la cultura ha de tenir el paper preeminent que li pertoca a la nostra societat .