Repassar el passat i mirar al futur amb nous compromisos i reptes
En el moment de pensar en el 8 de març , enguany voldria fer un recordatori a d’altres dates històriques amb molta transcedència per les dones. Faig referència a la segona república i al vot femení . També al paper que ens va donar el franquisme i que de ben segur impacta , encara , en les nostres realitats.
M’ha semblat una bona manera d’iniciar aquesta reflexió – que vol ser de passat i de futur - fer un recordatori a Clara Campoamor i tot el que representa. Una dona que va ésser protagonista , ara fa 76 anys, dels debats parlamentaris sobre el dret al vot femení i va aixecar la seva veu i les seves conviccions per la igualtat . Ho va fer en un moment en què el sufragi universal era enganyós ja que només en tenia el dret la meitat de la població. Fins a aquell moment – i arran d’un decret que modificava la llei electoral el 1931 - les dones podien ésser elegibles però no votar . Això va suposar que en el moment del debat sobre el dret del vot femení hi hagués a les Corts Espanyoles dues dones – Clara Campoamor del partit radical, ponent a favor del vot, i Victòria Kent del partit radical socialista, que no va recolzar la iniciativa i que proposava deixar aquest reconeixement per més endavant.
M’ha semblat una bona manera d’iniciar aquesta reflexió – que vol ser de passat i de futur - fer un recordatori a Clara Campoamor i tot el que representa. Una dona que va ésser protagonista , ara fa 76 anys, dels debats parlamentaris sobre el dret al vot femení i va aixecar la seva veu i les seves conviccions per la igualtat . Ho va fer en un moment en què el sufragi universal era enganyós ja que només en tenia el dret la meitat de la població. Fins a aquell moment – i arran d’un decret que modificava la llei electoral el 1931 - les dones podien ésser elegibles però no votar . Això va suposar que en el moment del debat sobre el dret del vot femení hi hagués a les Corts Espanyoles dues dones – Clara Campoamor del partit radical, ponent a favor del vot, i Victòria Kent del partit radical socialista, que no va recolzar la iniciativa i que proposava deixar aquest reconeixement per més endavant.
Clara Campoamor va haver d’enfrontar-se a arguments en contra de facilitar el dret al vot a les dones, que ara poden semblar del tot irreals i anacrònics. Especialment als joves . Per això és important fer-ne ressenya i recuperar aquesta part de la nostra història.
Per una banda, es va considerar que les dones votarien opcions de dretes vinculades a l’església . Per altra, també es defensava l’oposició a partir d’una suposada desigualtat biològica. Els diputats companys van manifestar-se en aquest sentit . “ ....el vot de les dones és un element perillós per la república.... com a educadora dels seus fills mereix totes les lloances dels poetes ... però com a política es “retardaria” i retrograda ja que no s’ha separat de la influència de la església i del confessor “.
Amb contundència, Clara Campoamor va haver de contraargumentar aquests criteris . També aquells que consideraven que no calia deixar palès aquest dret a la Constitució i que es podia deixar per a més endavant en el desplegament de la llei electoral . Finalment , la votació es decanta cap als partidaris del vot femení . De les persones presents a la sessió 161 van votar a favor i 121 en contra .
Aquesta lluita i el reconeixement d’aquest dret - que suposa conjuntament amb d’altres guanys aconseguits a la República (decret d’interrupció de l’embaràs, llei del divorci, equiparació dels sexes en drets i deures ) noves posicions per a les dones - es van estroncar l’any 1939 quan Franco va guanyar la guerra i va frenar qualsevol posició de la dones des de la igualtat. Així , durant el franquisme, es retornà per decret al paper tradicional de la dona i se li encomanà l’espai privat de la casa i una absoluta vinculació i dependència al marit . Durant el règim de Franco ens van posicionar en una actitud de subordinació absoluta. Ningú tenia drets polítics , però a mes a més, les dones no existíem més enllà de les portes de casa . Des de l’inici del franquisme va quedar clar que per a les dones hi havia un espai privat – amb unes feines concretes : ser bona dona , ser bona mare , cuidar els altres, les tasques domèstiques ... - i un espai públic que era reservat per als homes . Aquest era reconegut, tenia prestigi i especialment valor econòmic perquè el treball l’havia de desenvolupar l’home . També se situava per sobre les dones amb tota contundència a la llei.
El projecte de Franco era clar . Fer desaparèixer qualsevol idea democràtica i que se sustentés en la igualtat, establir una societat patriarcal i educar o reeducar – a traves de la Seccion Femenina de la Falange – les dones, amb la finalitat que quedessin absolutament acoplades en el projecte gris que se’ls encomana.
De ben segur que ambdós episodis de la història del nostre país expliquen i ajuden a comprendre la nostra situació social com a dones. És important recordar aquest període de la nostra història – també amb mirada de dona – perquè foren molts anys , massa anys, en què vam quedar relegades
La democràcia ens va donar drets.
I la democràcia va suposar una canvi important en la nostra perspectiva . Un canvi en el nostre rol. Algunes dones des de la lluita franquista i el feminisme hi havien ajudat abans . Havien reivindicat l’eliminació de qualsevol discriminació , el dret a l’avortament , el dret a la planificació familiar , canvis en el codi civil , el retorn a la coeducació , el dret al treball... Eren dones que, amb la seva lluita van impulsar propostes de canvis que després es van abordar des de l’agenda política i els partits . En el cas de Catalunya, no hi ha dubte que les Jornades de la dona Catalana van tenir un impacte social en aquell moment, que es va prolongar en el futur .
Així , doncs , la democràcia ha suposat un canvi per a la igualtat i la no discriminació. Ha volgut que l’espai públic , fos també , de les dones i ha fet reconeixement social del paper social que han de fer. Per això ,des de l’inici de la democràcia, s’ha avançat fent canvis legislatius en contra de lleis discriminatòries i fent lleis concretes per a l’equitat.
Però és ben cert que encara hi ha camí a fer. Perquè les llei soles no canvien el nostre món . Les lleis són voluntat clara d’una política per a la igualtat que no necessariàment va seguida de canvi ràpids en la realitat de les dones. N’hi ha hagut , sens dubte . I mirar enrere ens permet una valoració satisfactòria. No obstant , mirar el futur és ple de reptes per avançar en la consolidació d’un model social més just i igualitari .
En el cas català , és bo recordar en aquest marc que l’Estatut de Catalunya incorpora una perspectiva de gènere i disposa com a drets de les dones la igualtat entre homes i dones en tots els àmbits públics i privats, així com marca que la Generalitat té competències en polítiques de gènere esdevenint, així una nova possibilitat per avançar en aquest sentit .
Mirem , enrere , doncs. I de ben segur que la valoració majoritària és que avancem prou bé. Que hem avançat . Que les dones i la seva situació social ha millorat al llarg dels anys de la democràcia . Hi estic d’acord . La nostra lluita ha entrat a l’agenda política i les politiques publiques han vetllat per aquesta part de la població que són les dones . Per altra banda , ara la ciutadania te assumit , en positiu , que cal estar a favor de la igualtat entre homes i dones i que el model del passat s’ha de trencar i qüestionar .
Seguir avançant : nous reptes , nous models.
Però encara hi ha camí a fer . Si la darrera part del segle passat ha estat la de la igualtat en les lleis, ara , en el segle XXI, hem de treballar per fer-la més real. Qüestions com la situació de les dones en el mercat laboral, la seva participació en l’àmbit públic i polític, el temps que dediquen, malgrat la seva jornada laboral , a les tasques de la família i a la cura de tercers , la imatge en els mitjans de comunicació i la publicitat... són reptes encara per a les nostres polítiques públiques.
Permeteu-me que faci algunes pinzellades de cada un d’aquests reptes.
En l’àmbit del treball - recordant que el treball és el que ens fa independents , lliures i autònoms- és cert que tenim incorporat el concepte “ a igual treball, igual salari”. També en molts convenis col·lectius s’hi contemplen clàusules d’igualtat i/o no discriminació i reconeixements genèrics del dret a la igualtat i a la no discriminació. També és cert que la taxa d’atur femení va baixant . No obstant , el col·lectiu femení és el que pateix contractes més precaris, té un reconeixement salarial més baix i és poc habitual la presència de les dones en càrrecs de direcció. És el nostre “sostre de vidre”. I aquestes situacions s’accentuen en les dones migrades o discapacitades i en aquelles que pateixen violència de gènere
Ens calen , doncs, polítiques laborals que tinguin com a objectiu reforçar la igualtat d’oportunitats i el seu foment , així com també la perspectiva de gènere a les empreses . En aquest sentit, el recolzament econòmic per als plans d’igualtat a les empreses, les figures dels agents d’igualtat i les propostes per a la confecció del Pla de Conciliació de la vida laboral i personal poden ser una mostra de nous passos realitzats en aquest àmbit des de la Conselleria de treball del Govern de la Generalitat. En el darrer cas , no hi ha dubte que les polítiques de conciliació generen una major satisfacció laboral i proposen flexibilitat i autonomia dels treballadors/es a l’hora d’organitzar la seva vida laboral i personal, que genera més satisfacció i eficàcia . Però no oblidem que aquestes mesures permeten a les dones mantenir-se , incorporar-se i promocionar-se sense que hi hagi un fre per raons que no es vinculen a la seva vàlua professional.
És , doncs, una manera de repensar les relacions laborals i les relacions i organització del temps. En un moment de canvi en les estructures familiars, amb la incorporació de la dona al món del treball, amb noves necessitats de formació permanent al llarg de la vida ....ens pertoca analitzar com això afecta , de nou , la vida de tots i totes . Perquè malgrat que les dones s’hagin incorporat al món laboral , son elles les que continuen dedicant més hores a la família i a tenir cura de tercers. En canvi, els homes continuen dedicant més temps a les seves aficions i esports .
En aquest sentit , ens cal avançar en un nou pacte social entre homes i dones, en relació a les activitats de la vida quotidiana com a mecanisme per frenar aquestes desigualtats i aconseguir la igualtat real entre homes i dones . Per altra banda , cal continuar avançant en polítiques publiques que siguin complementàries . No hi ha dubte que aquestes són les polítiques de Benestar Social que ajudaran en aquest objectiu: les places de llars d’infants , els serveis a la dependència i a les persones grans , les millores de la tele assistència, el reforçament de polítiques públiques per a la conciliació de treball i vida familiar.
Però és ben cert que encara hi ha camí a fer. Perquè les llei soles no canvien el nostre món . Les lleis són voluntat clara d’una política per a la igualtat que no necessariàment va seguida de canvi ràpids en la realitat de les dones. N’hi ha hagut , sens dubte . I mirar enrere ens permet una valoració satisfactòria. No obstant , mirar el futur és ple de reptes per avançar en la consolidació d’un model social més just i igualitari .
En el cas català , és bo recordar en aquest marc que l’Estatut de Catalunya incorpora una perspectiva de gènere i disposa com a drets de les dones la igualtat entre homes i dones en tots els àmbits públics i privats, així com marca que la Generalitat té competències en polítiques de gènere esdevenint, així una nova possibilitat per avançar en aquest sentit .
Mirem , enrere , doncs. I de ben segur que la valoració majoritària és que avancem prou bé. Que hem avançat . Que les dones i la seva situació social ha millorat al llarg dels anys de la democràcia . Hi estic d’acord . La nostra lluita ha entrat a l’agenda política i les politiques publiques han vetllat per aquesta part de la població que són les dones . Per altra banda , ara la ciutadania te assumit , en positiu , que cal estar a favor de la igualtat entre homes i dones i que el model del passat s’ha de trencar i qüestionar .
Seguir avançant : nous reptes , nous models.
Però encara hi ha camí a fer . Si la darrera part del segle passat ha estat la de la igualtat en les lleis, ara , en el segle XXI, hem de treballar per fer-la més real. Qüestions com la situació de les dones en el mercat laboral, la seva participació en l’àmbit públic i polític, el temps que dediquen, malgrat la seva jornada laboral , a les tasques de la família i a la cura de tercers , la imatge en els mitjans de comunicació i la publicitat... són reptes encara per a les nostres polítiques públiques.
Permeteu-me que faci algunes pinzellades de cada un d’aquests reptes.
En l’àmbit del treball - recordant que el treball és el que ens fa independents , lliures i autònoms- és cert que tenim incorporat el concepte “ a igual treball, igual salari”. També en molts convenis col·lectius s’hi contemplen clàusules d’igualtat i/o no discriminació i reconeixements genèrics del dret a la igualtat i a la no discriminació. També és cert que la taxa d’atur femení va baixant . No obstant , el col·lectiu femení és el que pateix contractes més precaris, té un reconeixement salarial més baix i és poc habitual la presència de les dones en càrrecs de direcció. És el nostre “sostre de vidre”. I aquestes situacions s’accentuen en les dones migrades o discapacitades i en aquelles que pateixen violència de gènere
Ens calen , doncs, polítiques laborals que tinguin com a objectiu reforçar la igualtat d’oportunitats i el seu foment , així com també la perspectiva de gènere a les empreses . En aquest sentit, el recolzament econòmic per als plans d’igualtat a les empreses, les figures dels agents d’igualtat i les propostes per a la confecció del Pla de Conciliació de la vida laboral i personal poden ser una mostra de nous passos realitzats en aquest àmbit des de la Conselleria de treball del Govern de la Generalitat. En el darrer cas , no hi ha dubte que les polítiques de conciliació generen una major satisfacció laboral i proposen flexibilitat i autonomia dels treballadors/es a l’hora d’organitzar la seva vida laboral i personal, que genera més satisfacció i eficàcia . Però no oblidem que aquestes mesures permeten a les dones mantenir-se , incorporar-se i promocionar-se sense que hi hagi un fre per raons que no es vinculen a la seva vàlua professional.
És , doncs, una manera de repensar les relacions laborals i les relacions i organització del temps. En un moment de canvi en les estructures familiars, amb la incorporació de la dona al món del treball, amb noves necessitats de formació permanent al llarg de la vida ....ens pertoca analitzar com això afecta , de nou , la vida de tots i totes . Perquè malgrat que les dones s’hagin incorporat al món laboral , son elles les que continuen dedicant més hores a la família i a tenir cura de tercers. En canvi, els homes continuen dedicant més temps a les seves aficions i esports .
En aquest sentit , ens cal avançar en un nou pacte social entre homes i dones, en relació a les activitats de la vida quotidiana com a mecanisme per frenar aquestes desigualtats i aconseguir la igualtat real entre homes i dones . Per altra banda , cal continuar avançant en polítiques publiques que siguin complementàries . No hi ha dubte que aquestes són les polítiques de Benestar Social que ajudaran en aquest objectiu: les places de llars d’infants , els serveis a la dependència i a les persones grans , les millores de la tele assistència, el reforçament de polítiques públiques per a la conciliació de treball i vida familiar.
També , caldria remarcar la nova llei d’Igualtat, que es troba en el tràmit final a les Corts Espanyoles com un nou pas fet amb fermesa per part del Govern de Zapatero per arribar a la igualtat : a les empreses , a la vida quotidiana i en l’àmbit polític. Una llei que es a l’avantguarda d’Europa, amb un pressupost de 400 milions d’euros anuals, i que ha de significar concretar aquesta igualtat de la què hem parlat com a quelcom encara no del tot aconseguit. Una llei que s’haurà d’acompanyar per la Llei per un nou pacte de ciutadania entre homes i dones que elaborarà per part del Govern de la Generalitat, a partir d’un procés participatiu, i aprovarà el Parlament de Catalunya.
Una darrera qüestió, que hem d’abordar és el greu problema de la violència de gènere . En aquest cas, és un problema “nou”. Nou en el sentit que fa 10 anys que parlem obertament d’aquest fenòmen i que els partits polítics i les administracions hi han dedicat recursos per fer-hi front. Hem d’atacar-la, perquè no té excusa . Per això la llei i els serveis públics han de ser al costat de les persones que la pateixen i han de garantir-los-hi tot el seu suport .En aquest àmbit , l’avantprojecte de llei per eradicar la violència de gènere serà clau.
No voldria acabar aquesta reflexió sense fer esment a la publicitat . Ara que recentment hem tingut un debat obert sobre un anunci d’una firma Italiana de moda, on s’hi mostra una imatge d’absoluta submissió d’una dona . Cap mena de tolerància . Recolzament absolut a la posició de l’Institut Català de les Dones i a totes aquelles dones i institucions que han qüestionat i criticat l’anunci, perquè posa en dubte i trivialitza un delicte . Tot no s’hi val . I els mitjans de comunicació i la publicitat han de tenir molta cura a no difondre estereotips o imatges que vagin en detriment dels anys que hem treballat per la igualtat. Perquè, entre d’altres coses , el món de la imatge és el que copsen els nostres joves i no podem permetre que els siguin familiars visions de les relacions violents o vexatòries .
Bon 8 de març a tots i totes. Que sigui reflexiu i de compromís!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada