01 de setembre, 2011

EL DESGAVELL AMB LA PIRMI

Aquest estiu hem viscut, en relació a les persones més desfavorides i la PIRMI, un cert desgavell. Canvis mal gestionats que tenen conseqüències importants per a moltes persones i tambe pel model de Serveis Socials.

He fet aquesta article per a reflexionar-hi .


DESGAVELL .....AMB CONSEQÜÈNCIES
L’any 1985 Jordi Pujol feia una intervenció en unes jornades Internacionals de Serveis Socials : L’Estat del Benestar el repte de la solidaritat. Recordo que va deixar el llistó molt alt. Recordo que en aquell moment va qualificar l’Estat del Benestar com a “l’orgull de la nostra societat” i n’esmentava les insuficiències. També considerava que no es salvarà l’Estat del Benestar -en aquell moment ja feia ús d’aquesta expressió- sinó hi ha responsabilitat ciutadana col•lectiva, i també de les persones .

En aquella intervenció estava al costat de les persones amb més necessitats. Les seves paraules finals foren “ .... cal preservar-nos de les invitacions que se’ns pugui fer que l’Estat, l’Administració en general, es retiri, en el sentit de les doctrines mes ultraliberals..... Hem de crear l’ambient necessari des de la societat per tal de preservar l’actuació de l’estat en tots aquells àmbits que calgui, que seran molts, i naturalment hem de fer una especial referència a l’ajuda a les persones i als col•lectius amb un risc més gran d’exclusió.”. Pujol sempre fou un polític, en aquest sentit, defensor de la política que s’ocupa de les persones més necessitades i “treballador per a “salvar i millorar” l’Estat del Benestar.

Mirat amb perspectiva històrica , a Catalunya és relativament fàcil analitzar i visualitzar quin ha estat l’esdevenir de l’Estat del Benestar aquests darrers anys. Han passat molts anys, però tant en el govern de CiU, com els darrers anys de govern d’esquerres, els ciutadans i les ciutadanes hem gaudit de drets socials, educatius i de salut. De protecció social. Vull recordar que durant el govern Maragall i Montilla parlàvem de “catalanisme social” consolidant una Catalunya compromesa amb la igualtat i la solidaritat. I de fet, els números i l’augment de la despesa publica dedicada a politiques socials els darrers 7 anys, així ho demostren.

Aquest darrers mesos, no obstant, sota la cuirassa de la crisi, el govern de Mas oblida les paraules i la trajectòria de Pujol. Obvia el passat i els guanys aconseguits i, aquells que havien d’actuar en tant que els millors, que ens van prometre un futur millor i més just , qüestionen tots el paràmetres i serveis que havíem creat per a la igualtat social.

No vull reflexionar sobre les retallades que s’han succeït aquests darrers mesos. Avui s’escau fer-ho en relació a la PIRMI. Analitzar les bases i l’actitud que es desprèn de l’acció del darrer mes dels consellers Mena i Clerias, i les conseqüències socials i en la xarxa d’Atenció Primària a les persones mes necessitades.

Val a dir, en primer lloc, que no sembla lògic - ni adequat , ni ètic – i, en canvi, absolutament immoral i prepotent, les accions contra el frau de la renda mínima d’inserció que s’han orquestrat aquest estiu . L’actitud deixa als sectors socials glaçats . En ple mes d’agost , canviant els mecanismes de gestió - i cobrament - a persones que tenen per a la seva supervivència aquest ajuda, qüestionant i duplicant la feina dels equips de treballadors/es socials, generant caos, llargues cues ... i especialment neguit.

Una actitud - política - que s’allunya de tot el camí fet. Perquè si hi ha una màxima en el treball social és que no es pot assenyalar a ningú amb el dit. En el sentit que cal treballar des del rigor - en aquest cas amb complicitat amb els ajuntaments i els equips tècnics- . No es poden fer comparacions, ni revelar noms d’aquelles persones amb els que es treballa. No es pot generalitzar. En aquest cas, les sospites d’abús. No es pot actuar amb perjudicis neoliberals que donen per sentat que alguns col•lectius són els responsables de tots els mals. No es pot explicar casos – que poden esdevenir anècdota – i elevar-los a la categoria de generals.

Les conseqüències d’aquesta actitud són, pels usuaris de menyspreu, de vulneració de drets fonamentals, de patiment per a les persones més necessitades que són, a la vegada, en qui la crisi hi té conseqüències quotidianes més dures . De caos i cues que s’haguessin pogut evitar. De patiment a famílies.

Però hi ha conseqüències socials i polítiques de més abast. Els dos consellers – de forma descoordinada - , tal com va quedar palès en la reunió de la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya del passat divendres, han torpedinat el treball de molts anys. Han qüestionat el que va quedar aprovat el Parlament l’any passat quan CiU va estar d’acord amb el Decret del 2010. Una acció que podríem qualificar de trencament del “pacte social” que havíem teixit amb els anys. Conseqüències en la confiança i manca de reconeixement de la tasca dels professionals del Treball Social ( duplicant feines i sense preguntar als que han estat el pal de paller de les politiques socials de Catalunya ). Conseqüències, en el mateix sentit, en les relacions amb els municipis. I en la consolidació de la cohesió social que sempre l’hem basat en el respecte, la tolerància i la solidaritat.

Ens hagués agradat que l’estiu fos aprofitat per anunciar que cal enfortir l’Estat del Benestar i que les polítiques socials estaran en la base d’un nou model de creixement i de fer política. No ha estat així ni de lluny . En el cas del PIRMI: improvisació amb tendència, un punt de vista neoliberal del que Pujol renegava i una Administració que volent combatre frau, ha arrossegat massa conseqüències nefastes , individuals i col•lectives.