CENT DIES

Ernest Folch, al diari Ara, - El gran incompliment - ressaltava que “L’optimisme que servia per a la campanya electoral s’ha tornat pessimisme al govern. Aquest és d’incompliment.”. La valoració és certament interessant i fins i tot massa generosa.

Imagineu-vos l’estat d’aquells que ja no teníem cap il·lusió amb un possible govern de CiU. Temíem que aplicaria l’agenda oculta. Aquella agenda que és fruit d’un plantejament ideològic conservador i d’estricte contingut neoliberal. El timó que fastuosament penjava l’Honorable President Mas als seu despatx s’ha encallat. Si volia il·lustrar direcció, s’ha encallat . I el vaixell, el nostre país, si no ha entrat encara en una deriva ingovernable, és perquè la nostra societat és madura i, perquè encara es considera col·lectivament, que a vegades la societat civil, redreça el rumb erroni que pot prendre el govern.

Aquest dies hem compartit, per una banda, la campanya desplegada pel govern per explicar la seva gestió –que no política- i per altra banda, les valoracions que des de l’oposició es fa d’aquest cent dies. La coincidència és mínima. La nota de la valoració va del notable, si la fa el govern , al suspens , si qualifica l’oposició. No obstant, més enllà d’aquests exercicis dialèctics propis de la política hi ha realitats que són incontestables. Xifres i actituds prou reveladores.

Parlem d’actituds. Ningú nega que calgui fer retallades per reduir el dèficit econòmic. Dèficit acumulat per l’anterior govern - però també per l’anterior de l’anterior , és a dir dels vint-i-tres anys de Pujol- Però per equilibrar les xifres hi ha dos capítols de la depesa que cal abordar amb criteris d’equilibri social. Fent ajustos que formin part d’un realitat molt més amplia, i especialment amb el mínim acord amb els sectors implicats. Res d’això s’ha a tingut en compte .

El govern retalla de manera indiscriminada i percentualment sense cap consideració social. Però també en les reduccions de dèficit hi ha la partida dels ingressos. De nou barregem-ho amb l’actitud. La supressió de l’impost de successions - ja retallat equilibradament per l’anterior govern- , clama al cel . Renunciar a uns ingressos que provenen dels sectors més afavorits del país és, en temps que es reclamen sacrificis i comprensió, no sols incomprensible sinó que evidencia quin és el tarannà del govern dels anomenats ”els millors”. Incomprensible, com hem dit, i socialment injust.

Més actituds. Aquests cent dies de govern també han palesat la resurrecció de velles maneres que semblaven ja definitivament oblidades. Se’ns explica que determinats consellers es neguen a parlar de ciutat amb l’alcalde de Barcelona perquè aquest els va fer una crítica política titllant-los de “comptables” – i en algun cas ben proper es parla abans amb l’oposició que amb el govern municipal - . És el retorn als tics d’aquell pujolisme excloent on només els “seus” sembla que tinguin carta d’identitat política.

Llegim – i certament és intolerable - que el conseller de sanitat manifesta que les queixes dels metges obeeix “a que miren més per la seva butxaca que per la qualitat de l’atenció”. Copsem el ressorgiment de l’actitud prepotent del president Mas. La reinvenció de l’enemic exterior, la cortina de fum amb el seu vot a la consulta sobiranista de Barcelona - no per votar, sinó per la filtració interessada - , la seva posició davant l’equilibri de forces a Madrid corregida per Duran i Lleida. L’autèntic Mas, aquell que va heretar gairebé tots els tics dels governs Pujol. El Mas que aquests dies no ha estat capaç de lligar un relat que encarrili a Catalunya cap el camí de la restauració, el de millorar les seves condicions socials, econòmiques i culturals.... ..

Més actituds. La temptació d’eliminar allò que havia fet el govern anterior pot ser comú. El govern dels “millors” hi ha caigut de forma enèrgica. Suprimint sense cap mena de reflexió sinó amb estricte caràcter revengista. Recordin : la comèdia sobre els quilometres per hora d’entrada a Barcelona, la sisena hora - recollida en el Pacte Nacional d‘Educació -, la setmana festiva al segon trimestre, les millores en la sanitat ara aturades, canvis sectaris en l’ACN -Agència Catalana de Notícies- o en la CEO - Centre d‘estudis d’Opinió- . En fi, un reguitzell de canvis innecessaris.

Tot plegat greu. Especialment si no s’equilibra amb un relat sobre la política que se’ns proposa. Sobre el full de ruta del futur del país. Crec que no hi és . Busco un projecte seriós fonamentat en la coherència, la planificació , la periodització i la priorització de les accions. Eines que un bon govern ha de tenir ben compactades i no el trobo en el govern dels “millors”. Un govern que va esdevenint un miratge.

(article publicat al Diari de Vilanova avui 15 d'abril de 2011)