Dimecres passat el conseller Ferran Mascarell va presentar el seu equip. Era un acte esperat . Una roda de premsa esperada fruit que havia de mostrar l'equip que l'acompanyarà aquests anys . També el programa i les propostes estratègiques.Llegueixo que Mascarell diu - "no he canviado de partido, ahora soy independiente". També . " no s'ha de confondre la cultura amb aspectes ornamentals. La cultura té valor econòmic i social, no sols simbòlic" Vull pensar que la meva primera impressió quan el conseller va decidir ser-ne en un govern de CiU és certa : Mascarell desenvoluparà el programa que s'ha teixit al llarg dels anys des del PSC .
Fa uns dies vaig recollir les meves impressions en un article. Havia fet lectura de l'article de Jordi Font - Cultura: una nova oportunitat ? - que us recomano. Avui el Diari de Vilanova ha publicat les meves impressions. Deixo aquí el meu article - Un futur per a la Cultura Catalana - per compartir .
..................................................................................................................................................................
Aquest és el subtítol del “Llibre Blanc de la Cultura Catalana” que tenia com a objectiu prioritari ésser una eina que contribuís afrontar el repte imprescindible d’ambicionar un futur millor per a la cultura catalana. Situar la cultura en un primer pla. Escrit l’any 1999, per encàrrec de Narcís Serra, llavors Primer Secretari del PSC, per Ferran Mascarell . L’acompanyaven en el debat i la redacció Jaume Badia, Esteve León , Xavier Marcé, Anna Carbó, Marta Continente, Joan Pluma, Francesc Vila, Jordi Pardo ... entre d’altres.
Recupero aquest títol, i tot el que hi ha al darrere, quan el seu autor s’ha integrat al govern de CiU que lidera Artur Mas. Em sumo a les reflexions que han generat aquest pas i el què pot suposar per a la cultura del país . M’apunto a rellegir el projecte del “Llibre Blanc”. M’apunto a les reflexions que feia Jordi Font – ex-secretari de Cultura del PSC – en un article on reflexionava sobre l’oportunitat de la cultura i feia un recorregut a les polítiques culturals al nostre país. Un repàs històric d’ençà el 1980 amb punts forts i punts febles ha ressenyar .
M’afegeixo a l’exercici de l’anàlisi de les polítiques culturals amb perspectiva històrica. I necessariament sorgeix una pregunta : Aquest país ha tingut mai política cultural ? Hi penso . Sumo a la banda dels punts forts, la trajectòria que van assumir els ajuntaments de Catalunya en aquest àmbit. La fortalesa de les seves accions des de la suma i l’aportació a la vertebració del país. Creant xarxa i la necessària transversalitat, amb voluntat de construir cultura amb el conjunt de la societat. Molt sovint, per altra banda, des de la solitud. Aquesta solitud és, sens dubte un punt feble . No obstant els ajuntaments van voler analitzar necessitats i donar-hi resposta més enllà de les competències municipals . Essent sabedors que no hi havia projecte cultural comú per a construir país des de la complicitat. Apostant per la globalitat de les dimensions de la cultura que el Conseller Mascarell ha expressat i ensenyat , en la seva faceta de mestre i pedagog de la cultura, a gestors/es culturals del país.
Recullo les seves paraules en una llunyana compareixença al Parlament en la seva primera etapa de Conseller “ ....La cultura s’expressa en la vida social a través de quatre dimensions que molt sovint oblidem: la dimensió simbòlica o constituent; la dimensió creativa, la més òbvia per a tots, la que té a veure amb l’esperit innovador; la dimensió econòmica, cada dia més clara. L’existència d’una correlació directa entre cultura i desenvolupament econòmic. La indústria de la cultura és el sector que està creixent més ràpidament en l’economia mundial. La quarta dimensió és la social: la cultura és un tot de què participen tots els ciutadans; és una eina imprescindible de progrés; és un factor clau de benestar i cohesió social, és un estri bàsic en la construcció de la convivència...”. Entenc que aquí hi ha alguns ingredients de la politica cultural del país. La que defensava abans i ara.
Apunto a la banda del desconcert i els punts febles la proposta de “Pacte Cultural” que mai va existir. Un pacte que el Conseller Rigol volia liderar i va fracassar atès que Jordi Pujol no el veia amb bons ulls. Allí hi havia voluntat de diàleg i de sumar . Eren moments on s’invocava a la cultura com a eix i motor del país. Un dels nostres elements essencials. No obstant , mai van ésser prioritat real dels governs de CiU.
Apunto a la banda dels aspectes a recordar, la sacsejada arran del govern de Pasqual Maragall, que assumeix el que queda proposat al “Llibre Blanc de la Cultura”. Un punt de referència obligat per a la politica cultural del seu govern. En primer lloc, la consideració de la cultura al nou Estatut. També , però, amb Pasqual Maragall/Caterina Mieras/Ferran Mascarell se succeeix: es doble el pressupost de cultura, s’elabora el primer “Pla d’Equipaments culturals” per a reequilibrar el país, es comença a dissenyar el Consell de les Arts per tal d’ampliar la participació i el compromís dels artistes i de la pròpia societat en l’acció pública cultural, s’impulsa l’ ICIC - fent-ne un vertader motor de totes les Industries culturals fruit que en aquell moment es contemplava només la industria audiovisual -, s’acaba el Museu Nacional de Catalunya i l’Auditori, es resolt una revindicació històrica com és el retorn dels Papers de Salamanca, s’aprova i financia el “Pla de Xoc” - que ha suposat la renovació de molts equipaments culturals, entre d’altres, el Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú -.
Politiques culturals que avancen en el segon govern d’esquerres – que ja no lidera el PSC, tot i que la trajectòria i el traç, beu del projecte del PSC - amb el reconeixement internacional de la nostra cultura,i la nostra llengua - Frankfurt com a exponent -, amb el reordenat el mapa cultural català, cercant la seva solidesa – Lliure, Teatre Nacional de Catalunya, MACBA, Festival Grec, Fires de Tàrrega, Vic i Manresa, Festival de cinema de Sitges , etc ..... - ; l’aprovació definitiva de la Llei del Consell de les Arts , de la Llei Cinema i d’un nou Pla d’Equipaments Culturals . I la construcció de biblioteques, com mai.
Aquesta relat dóna una certa resposta a la meva pregunta inicial. Podríem considerar que va començar-se a dissenyar la política cultural del país, en majúscules , en el primer tripartit. I crec que no és erroni afirmar que tenia com a base, referència i ambició qüestionadora, allò que s’havia cuinat als Ajuntaments – amb molt de suport de la Diputació de BCN, en el cas de la ajuntaments de aquesta província -. Relat, per altra banda, que cal acabar considerant que la cultura, ara més que mai, és sector econòmic estratègic, garantia de cohesió social i de creació de projecte col•lectiu, en un moment de canvis de tota mena. Això vol dir que politica cultural té tanta transcendència com d’altres i que és a la centralitat de les politiques publiques. Aquest relat, crec que es va cosir amb l’empremta de Ferran Mascarell i dels redactors i redactores del “Llibre Blanc de la Cultura”
Ara Ferran Mascarell torna a la Conselleria de Cultura. No com a socialista, sinó com a independent. El mateix que va liderar la cultura a Barcelona, el que ha estat mestre de la gestió cultural. El mateix que va defensar la centralitat de la cultura en la seva primera etapa de conseller del PSC. El que està disposat a rellegir “el Llibre Blanc de la Cultura” per a adequar-lo als nous temps . El que ha recordat aquests dies, que es socialdemòcrata i catalanista i que ningú , de CiU s’entén , li ha demanat que canvií d’ideologia.
Vull concloure , doncs, que allò que el Conseller de Cultura ens proposarà per el futur no s’allunyarà d’aquest full de ruta . Vull concloure que Ferran Mascarell haurà de caminar per aquell camí que ell va dissenyar. Des del somni dels i les socialistes per la cultura. Vull concloure amb ell, d’acord amb les seves paraules del març passat al Foment Vilanoví , “..... a més de seguir ambicionant com millorar la qualitat dels nostres serveis públics, i com continuar aprofundint en la democratització de la cultura, perquè no veure les oportunitats del sector cultural per fer-lo créixer com a sector compromès de present a l’hora que es posa al servei d’una ciutadania cada cop mes culta, i amb més capacitat d’accedir als serveis culturals amb igualtat”. I dono per sentat que ha no deixarà el seu – nostre – projecte .
Recupero aquest títol, i tot el que hi ha al darrere, quan el seu autor s’ha integrat al govern de CiU que lidera Artur Mas. Em sumo a les reflexions que han generat aquest pas i el què pot suposar per a la cultura del país . M’apunto a rellegir el projecte del “Llibre Blanc”. M’apunto a les reflexions que feia Jordi Font – ex-secretari de Cultura del PSC – en un article on reflexionava sobre l’oportunitat de la cultura i feia un recorregut a les polítiques culturals al nostre país. Un repàs històric d’ençà el 1980 amb punts forts i punts febles ha ressenyar .
M’afegeixo a l’exercici de l’anàlisi de les polítiques culturals amb perspectiva històrica. I necessariament sorgeix una pregunta : Aquest país ha tingut mai política cultural ? Hi penso . Sumo a la banda dels punts forts, la trajectòria que van assumir els ajuntaments de Catalunya en aquest àmbit. La fortalesa de les seves accions des de la suma i l’aportació a la vertebració del país. Creant xarxa i la necessària transversalitat, amb voluntat de construir cultura amb el conjunt de la societat. Molt sovint, per altra banda, des de la solitud. Aquesta solitud és, sens dubte un punt feble . No obstant els ajuntaments van voler analitzar necessitats i donar-hi resposta més enllà de les competències municipals . Essent sabedors que no hi havia projecte cultural comú per a construir país des de la complicitat. Apostant per la globalitat de les dimensions de la cultura que el Conseller Mascarell ha expressat i ensenyat , en la seva faceta de mestre i pedagog de la cultura, a gestors/es culturals del país.
Recullo les seves paraules en una llunyana compareixença al Parlament en la seva primera etapa de Conseller “ ....La cultura s’expressa en la vida social a través de quatre dimensions que molt sovint oblidem: la dimensió simbòlica o constituent; la dimensió creativa, la més òbvia per a tots, la que té a veure amb l’esperit innovador; la dimensió econòmica, cada dia més clara. L’existència d’una correlació directa entre cultura i desenvolupament econòmic. La indústria de la cultura és el sector que està creixent més ràpidament en l’economia mundial. La quarta dimensió és la social: la cultura és un tot de què participen tots els ciutadans; és una eina imprescindible de progrés; és un factor clau de benestar i cohesió social, és un estri bàsic en la construcció de la convivència...”. Entenc que aquí hi ha alguns ingredients de la politica cultural del país. La que defensava abans i ara.
Apunto a la banda del desconcert i els punts febles la proposta de “Pacte Cultural” que mai va existir. Un pacte que el Conseller Rigol volia liderar i va fracassar atès que Jordi Pujol no el veia amb bons ulls. Allí hi havia voluntat de diàleg i de sumar . Eren moments on s’invocava a la cultura com a eix i motor del país. Un dels nostres elements essencials. No obstant , mai van ésser prioritat real dels governs de CiU.
Apunto a la banda dels aspectes a recordar, la sacsejada arran del govern de Pasqual Maragall, que assumeix el que queda proposat al “Llibre Blanc de la Cultura”. Un punt de referència obligat per a la politica cultural del seu govern. En primer lloc, la consideració de la cultura al nou Estatut. També , però, amb Pasqual Maragall/Caterina Mieras/Ferran Mascarell se succeeix: es doble el pressupost de cultura, s’elabora el primer “Pla d’Equipaments culturals” per a reequilibrar el país, es comença a dissenyar el Consell de les Arts per tal d’ampliar la participació i el compromís dels artistes i de la pròpia societat en l’acció pública cultural, s’impulsa l’ ICIC - fent-ne un vertader motor de totes les Industries culturals fruit que en aquell moment es contemplava només la industria audiovisual -, s’acaba el Museu Nacional de Catalunya i l’Auditori, es resolt una revindicació històrica com és el retorn dels Papers de Salamanca, s’aprova i financia el “Pla de Xoc” - que ha suposat la renovació de molts equipaments culturals, entre d’altres, el Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú -.
Politiques culturals que avancen en el segon govern d’esquerres – que ja no lidera el PSC, tot i que la trajectòria i el traç, beu del projecte del PSC - amb el reconeixement internacional de la nostra cultura,i la nostra llengua - Frankfurt com a exponent -, amb el reordenat el mapa cultural català, cercant la seva solidesa – Lliure, Teatre Nacional de Catalunya, MACBA, Festival Grec, Fires de Tàrrega, Vic i Manresa, Festival de cinema de Sitges , etc ..... - ; l’aprovació definitiva de la Llei del Consell de les Arts , de la Llei Cinema i d’un nou Pla d’Equipaments Culturals . I la construcció de biblioteques, com mai.
Aquesta relat dóna una certa resposta a la meva pregunta inicial. Podríem considerar que va començar-se a dissenyar la política cultural del país, en majúscules , en el primer tripartit. I crec que no és erroni afirmar que tenia com a base, referència i ambició qüestionadora, allò que s’havia cuinat als Ajuntaments – amb molt de suport de la Diputació de BCN, en el cas de la ajuntaments de aquesta província -. Relat, per altra banda, que cal acabar considerant que la cultura, ara més que mai, és sector econòmic estratègic, garantia de cohesió social i de creació de projecte col•lectiu, en un moment de canvis de tota mena. Això vol dir que politica cultural té tanta transcendència com d’altres i que és a la centralitat de les politiques publiques. Aquest relat, crec que es va cosir amb l’empremta de Ferran Mascarell i dels redactors i redactores del “Llibre Blanc de la Cultura”
Ara Ferran Mascarell torna a la Conselleria de Cultura. No com a socialista, sinó com a independent. El mateix que va liderar la cultura a Barcelona, el que ha estat mestre de la gestió cultural. El mateix que va defensar la centralitat de la cultura en la seva primera etapa de conseller del PSC. El que està disposat a rellegir “el Llibre Blanc de la Cultura” per a adequar-lo als nous temps . El que ha recordat aquests dies, que es socialdemòcrata i catalanista i que ningú , de CiU s’entén , li ha demanat que canvií d’ideologia.
Vull concloure , doncs, que allò que el Conseller de Cultura ens proposarà per el futur no s’allunyarà d’aquest full de ruta . Vull concloure que Ferran Mascarell haurà de caminar per aquell camí que ell va dissenyar. Des del somni dels i les socialistes per la cultura. Vull concloure amb ell, d’acord amb les seves paraules del març passat al Foment Vilanoví , “..... a més de seguir ambicionant com millorar la qualitat dels nostres serveis públics, i com continuar aprofundint en la democratització de la cultura, perquè no veure les oportunitats del sector cultural per fer-lo créixer com a sector compromès de present a l’hora que es posa al servei d’una ciutadania cada cop mes culta, i amb més capacitat d’accedir als serveis culturals amb igualtat”. I dono per sentat que ha no deixarà el seu – nostre – projecte .
2 comentaris:
M'agradarà comprovar si Marcarell tindrà al cap i al cor el pagès, l'administrativa, el jubilat, el mestre, la botiguera, la psicòloga, la mestressa de casa... i tots els poca-solfes que, en acabar la jornada, ens apleguem per emprendre -amb més coratge que finor- l'Ave Maria d'Antonin Dvorak. Si voldrà ser el Conseller de Cultura, no només dels exquisits del Parnàs, sinó també dels rúestecs practicants de la cultura base.
Ramon Creixell
Doncs a mi em sembla que és impossible aplicar el programa socialista en un govern convergent. Mascarell és ja còmplice d' un conseller de sanitat que proposa retallar serveis en benfici dels privats i d'una consellera que parla d'ensenyament i no d'educació En defintiva excuses de mal pagador. Ho sento Mila però crec que s'imposa la idea de l'ambició personal que e´s ben legítma però no cal amagar-ho amb discursos poc reibles.
Publica un comentari a l'entrada