UN PRESIDENT, UNA NACiÓ

Queden ja una mica lluny els dies en que algunes veus properes al nacionalisme de dretes clamava al cel perquè al seu parer i en el seu deliri creien que els havien pres la presidència de la Generalitat fent bo el patrimonialisme més matusser. Ja ha plogut força des de que l’aspirant convergent titllés Montilla de tenir un capteniment de President de Diputació, i altres amb més barroeria que lucidesa han qualificat que la presidència del Barça és més important que la de la Generalitat. Lluny queda tot això però queda per les hemeroteques.

Contra aquestes vergonyoses afirmacions i en els moments més complexes pel nostre autogovern - “Estem en una hora greu” , deia el President al Ple del Parlament, la seva reacció no sols ha qualificat la presidència de la Generalitat sinó que ha descol•locat i desmentit a tots aquelles i aquelles que han volgut menystenir, ignorar o menysvalorar la capacitat de reacció del President Montilla en defensa de la condició nacional de Catalunya, davant la sentència de l’Estatut i sobretot davant les consideracions que fan algun dels magistrats d’aquest devaluat tribunal.

Aquest és el camí fet aquests darrers dies. El seu relat té interès. En primer lloc, al senat. On es reclamava respecte i dignitat. Des de la lleialtat . Des del pacte de convivència que lliurement hem acordat. En segon lloc, en la seva intervenció just hores després de conèixer-se l’avançada de la sentència, amb afirmacions clares i contundents d’un posicionament inequívocament institucional en defensa de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats i va ser finalment referendat per la ciutadania de Catalunya. Inequívocament, al costat del que de manera sobirana el conjunt del país havia considerat que era el millor per seguir avançant en l’autogovern. En tercer lloc, el mateix President en el Ple del Parlament de Catalunya que va celebrar-se el dia 16 de juliol, va reblar la seva posició clarament arrenglerada en la demanda de respecte pel país i per la norma fonamental que s’havia atorgat. Una intervenció carregada de raons estatuàries i anant al fons del conflicte quan demanava algunes reformes constitucionals per poder avançar cap a l’estat de cultura federal. La proposta, assumint la responsabilitat d’un president d’una nació, davant la renúncia d’altres, de presentar la resolució al Ple, demostra la voluntat de situar la seva posició presidencial com una sòlida referència del que desitja i demana una bona part del conjunt de la ciutadania de Catalunya. Que fos el Preàmbul de l’Estatut, que en el seu dia no va votar el Parlament, tenia encara més sentit perquè en ell s’hi troba el compendi del que el nostre país ha reclamat al llarg del temps. Tingui o no validesa jurídica per uns quants magistrats, no fa decaure en absolut la voluntat clara de Catalunya de ser una realitat nacional. I finalment , a la sortida de la Moncloa.

Gest valent que honora a una presidència. Gest lleial amb la ciutadania del país. Gest políticament útil que va desllorigar l’atzucac fruit de l’abandó d’uns i el tacticisme dels altres. Gest que comporta seguir treballant per obtenir les competències estatutàries sense trencar res i sense aventures que poden ser molt llamineres des de l’èpica del discurs però que poden acabar generant frustracions nacionals i socials. Especialment socials.

“Estem en una hora greu de Catalunya”. Certament. Greu fruit que perilla l’innegable avenç en l’autogovern de Catalunya, per la sentència d’un tribunal caduc, i sembla, que carregat de revenja històrica si atenem a les seves explicacions i argumentacions no legals.

Greu pel país i pel govern, pels socialistes, pel President. Segurament el President Montilla ha hagut d’afrontar la situació més dura i complexa que ha viscut el país, al marge del frustrat cop d’estat del febrer del 81. I davant duresa i complexitat, José Montilla ha respost amb sentit d’estat, amb sentit institucional i posant per damunt de tot, l’interès col•lectiu de Catalunya i la seva cohesió social. Ha estat la fermesa d’un president que estima, i batalla pel seu país, el que farà que la sentència, per més que s’acati, no representi la càrrega de profunditat que ha volgut ser.

Hem sentit les paraules de defensa i suport a l’Estatut que va votar el poble de Catalunya, com mai. Que aixequi el dit un altre President que hagi tingut aquesta actitud. Hem pogut percebre la responsabilitat d’un president que sense tacticismes i, fins i tot, sense témer costos electorals, ha aixecat clara i nítida la seva veu a favor de l’autogovern de Catalunya agradi o no, es valori degudament o no. És objectivament rellevant la posició de la màxima autoritat del nostre país. Per tot el que representa. Pel seu tarannà rigorós. Per aquelles veus que li negaven el seu compromís, a fons, amb Catalunya i els catalans i catalanes. Potser es pot cridar més – cridar més no vol dir tenir la raó- però no es pot dir més clar.

Article publicat a El PUNT ( 13 d'agost de 2010)