LA PEDRA DE LA PACIÈNCIA. En la mitologia persa la “SANGUÉ SABUR” és una pedra a la que se l’hi fan reflexions i s’hi comparteix les tristeses. La pedra és terapèutica . S’hi deixen els patiments . Aquest és el títol de la novel·la guanyadora del PREMI GONCOURT 2008 que ha editat “Empúries” en català.

En aquesta novel·la d’ATIQ RAHIMI la pedra és un home . El marit de la protagonista . Un home ferit . Un home gaire be mort . Un home ferit per la guerra i que escolta (?) el monòleg de la seva dona . Les seves dissorts i angunies . Les seves frustracions i maltractes . Les seves violacions “amagades” i acceptades per l’entorn i el patriarcat. La violència psicologia que mina a les dones del món i , com no , les dones de l’Afganistan . Un monòleg on es desgrana la vida quotidiana d’una dona Afgana . El seus records d’infantesa , les seves relacions familiars . Un monòleg francament dur i trist . Relatat des de la fredor . Relatat des de la brutalitat i vomitant aquells sentiments més doloroses fruit de relacions de desigualtat i menyspreu . Relacions d’abús en tots els àmbits . Vomitar ràbia fruit del tracte rebut. Denuncia de la vida pròpia i crit de solitud . Denuncia del paper que tenen les dones a l’Afganistan. O millor dit la manca de paper en un territori on elles son ignorades i maltractades.

Tot plegat en un espai tancat i fosc . On , malgrat tot , la dona continua rentant i alimentant el seu marit . On a més s’hi escola la guerra i la violència i , també , s’hi filtra la crítica a la situació de l’Afganistan i la seva guerra.

I malgrat , aquesta ambientació sòrdida hi ha moments en el relat terriblement emotius . Plens de serenor i pau . De lucidesa .

Al final , absolutament desconcertant . No hi ha bri d’esperança . L’home es sobreposa i la dona és , brutalment , anul.lada.