ODA INACABADA

Reprodueixo un article meu al Diari de Vilanova del passat Divendres.

Aquests dies he llegit dos dels llibres que han sortit publicats entorn al president Maragall. En poc temps , tres . El primer, “Mil dies amb PM” , una crònica sobre els anys que Maragall fou president de Jordi Mercader , un membre del seu equip de treball històric, que el sabia un “paio difícil” però va treballar estretament i llargament amb ell , va sortir a l’abril passat . Els altres dos llibres , “ Pasqual Maragall . El hombre y el politico” fruit del treball de l’especialista en història oral ,Merce Vilanova, i l’editora Esther Tusquets i, la seva autobiografia “Oda inacabada” , han estat publicats a les darreries de l’any passat.

Llegeixo “Oda inacabada” havent assistit a l’emotiva presentació del llibre , el desembre passat , al Palau de la Música . Un acte on Maragall es va acompanyar a l’escenari d’amics i familiars – Ferran Mascarell, Francesco Ruteli, Narcís Serra i Cristina Maragall – que van mostrar el Maragall enèrgic, feliç amb el seu passat , dolgut amb el seu partit de sempre , irònic i còmic ... i no puc deixar de pensar com allò que allí es va transmete es respira en les memòries.

Faig referència al Maragall que , en paraules de Mascarell , “es un esperit lliure, que sempre camina dues passes per davant, lluny de tòpics i consignes”. El Maragall analític i reflexiu . Una persona que es capaç d’escriure fins a 38 raons - Per un no- que havien de sostentar la seva decisió sobre si presentar-se com a candidat a la Generalitat . 38 raons escrites de matinada el maig del 98 a Roma , que finalment van ser un sí al juny del mateix any . Aquesta vegada a Collserola. El Maragall que encaixa , en el seu punt final , l’alzeimer i que en parla amb un coneixement científic minuciós , però també amb una certa ironia . Ens ho deia la seva filla al Palau : “quan un home es capaç de riure del que li passa, ja ningú té mes poder sobre ell”

Oda inacabada explica , també , el punt de vista de Maragall sobre una part de la història del nostre país i , especialment , descobreix el seu entorn , els seus sentiments , les seves dèries i maneres d’actuar . Mostra i explica la trajectòria vital i professional de Maragall – el seu pas per la Universitat de Barcelona on va estudiar Dret i Econòmiques, la seva entrada a l’Ajuntament de Barcelona com a tècnic i , més tard com a regidor i successor de Narcís Serra a l’alcaldia . El seu parèntesi a Roma i com anys més tard , travessà la Plaça de Sant Jaume i va entrar al Palau de la Generalitat....Tot plegat farcit de projectes i de somnis per un país . Diu : “....Si només hi penses o els desitges , els somnis son meravellosos, però per poder-los atrapar es necessari ficar-se al fang de la realitat”.

I Maragall es va ficar al fang de la realitat per transformar , primer una ciutat , i després un país. Valoració positiva , crec , de l’experiència primera. Valoració agredolça de la seva presidència a la Generalitat - “ ....els gairebé tres anys de la meva estada al palau de la Generalitat no van ser els mes feliços de la meva vida política.”- malgrat des del meu punt de vista , van portar noves ambicions per Catalunya i necessàriament un nova manera d’encarar el futur .

El president Maragall repeteix al llarg de les pagines de les seves memòries que es va quedar “a meitat de trajecte”. En fa el relat de les causes: les diferencies en el tripartit, el clima del govern i els partits, la seva soledat en moments com el tres per cent, la fredor i la distancia que es va instal·lar en les relacions amb Madrid i , especialment amb Zapatero perquè s’allunyà – travat – de les propostes federalistes que planteja Maragall , deixant clar que no era qüestió de falla de la pedagogia : .”.. ens van entendre perfectament i van resoldre que no, que no els interessava el que proposàvem” , la llunyania amb el partit i les contradiccions viscudes arran de l’esdevenir de l’Estatut i el canvis d’opinió de Zapatero.... Circumstàncies que el porten a no tornar-se a presentar a la reelecció i més tard a deixar el PSC .

Cansadament i de ben segur tristament , deixa Maragall el trajecte . He de dir , però , que de les seves paraules no se’n desprèn crispació, ni bel·ligerància . Explica sentiments, sensacions, solituds i distàncies però no ataca a aquells que li van fer mal.

Per altra banda , penso que el projecte de Maragall es prolonga . Projectes que es van traçar en aquell camí són encara presents en la realitat de Catalunya i , per tant , patrimoni i llegat del seu govern. Recordem que la seva ambició va ser “ .... instaurar unes noves formes en les decisions i les prioritats, però també un canvi de paradigma per al país i les seves relacions amb el conjunt d’Espanya “. Deu n’hi do !!

Doncs això és el que tenim . Tenim Estatut ( més autogovern que han de voler dir més serveis i més qualitat de vida ) , noves prioritats politiques ( propostes i Lleis socials , Llei de Barris , politiques de proximitat , escoles , barris , salut ... ) . I finalment , estem en la prolongació de cercar i aconseguir, esperem , les noves relacions entre Catalunya i Espanya: “... el camí cap a l’Espanya plural obert per Catalunya és avui imparable i tots el seus pobles , crec , n’han de rebre els beneficis.”.

Retrobeu a les pagines d’ Oda inacabada un home emblemàtic i que no es resigna. Un polític excepcional , planer i savi. Un somiador que farà realitat , encara , molts somnis.