-------------------
Cuando llegue la primavera
Si ya estuviera muerto
Las flores florecerán de la misma manera
Y los árboles no seran menos verdes
Que la primavera pasada.
La realidad no me necesita.
Fernando Pessoa
Segurament la realitat no ens necessita a cap de nosaltres. Perquè la realitat és la que és i no la canviarem. A la nostra realitat però, hi mancarà algú.
Era un dia plujós, gris quan acomiadàvem al Jaume Flor. No hi cabíem al tanatori, senyal inequívoca que érem molts els que d’alguna manera, colpits per la realitat, volíem acomiadar-nos d’ell i fer present el nostre dol.
Els que hi érem i els que, per raons diverses no hi eren representats, malgrat no ser-hi físicament, podríem dir moltes coses del Jaume. Ja en vam sentir de manera pública i en veu alta i clara, trencada per l’emoció a voltes, moltes i molt ben dites. Ja em vam sentir també moltes en els grups de gent que, amb menys volum però igualment afectada, en deia d’altres.
En Jaume tenia ara altes responsabilitats en el camp de la producció artística i en la gestió cultural. Havia seguit un camí constant de superació professional, havia generat una manera de treballar amb rigor, responsabilitat i compromís.
Hi ha també uns inicis en el seu treball potser no tan espectaculars per resultat però també molts sòlids, que van deixar empremta en la manera de fer i pensar la gestió i difusió cultural a la nostra ciutat.
Des de moure’s plàcidament en el món d’una certa contracultura, una cultura en el límit de la dissidència creativa que pugnava per esdevenir avantguarda poc admesa ni valorada per les elits cultural oficials, va saber fer un treball admirable va assumir el risc – per ell i el seu “prestigi”- de treballar per l’administració. I ho va fer junt amb un equip de persones, com a tècnics de cultura d’aquesta ciutat, que dit des de la distància van assentar les bases del model cultural que en molts aspectes encara perviu a Vilanova i la Geltrú.
Desinhibit, optimista – fins el darrer moment, encara fa poc deia a uns amics “...sé que em moriré, però no d’aquesta“, planer en l’exposició, seductor en l’argument i el primer en posar-se la feina , perquè en aquells moments no n’hi havia prou en pensar sinó que calia també executar. Quines tardes i nits d’Estiu Mogut, la desfilada de samarretes, les revistes provocadores, els muntatges pluridisciplinars... eren els primers anys d’ajuntaments democràtics i de polítiques culturals. I així podríem anar enumerant aspectes i iniciatives que, contrastats amb altres persones, sortien de la seva bona dosi d’imaginació, d’il·lusió i de rigor.
I el TOC, que va ser la nineta del seus ulls, l’ambició per creuar la realitat tossuda i mediocre amb la utopia artística i cultural. La batalla per un rètol diferent, atractiu i que va costar deu i ajut que el fessin al seu gust, a la idea que ell tenia i que volia que es reflexes. I el disseny del seu mobiliari. El TOC havia de tenir un sentit nou, era recuperar un espai ocupat durant molts anys per la falange i la seva branca juvenil i calia tornar-lo a la ciutat, d’una manera especial, actual, moderna. Amb un fons i un contingut que seduís a la gent jove a actuar amb una nova concepció dels equipaments culturals de la ciutat, polivalents, oberts, i cogestionats entre l’administració i els usuraris/àries.
Ara possiblement seria de justícia -malgrat que ell no ho voldria- que la sala d’exposicions del TOC portés el seu nom. O millor encara, algun dels espais de la ciutat avui dedicats a la difusió de l’art contemporani. Seria un digne lloc per recordar a qui va batallar per fer possible que l’art, especialment el contemporani, tingués el seu espai a Vilanova i la Geltrú.
Amb la mateixa actitud de compromís i segurament seguint les intuïcions d’ànima lliure, un bon dia va deixar la futura comoditat de l’administració i se’n va anar junt amb el seu inseparable company Albert i van crear una empresa. Empresa que va treballar durant molts anys al servei de la gestió cultural de Vilanova i la comarca. També va ser un revulsiu en la manera d’entendre els encàrrecs professionals en el món de la cultura, massa sovint deixada a la improvisació del voluntarisme.
Molta acció cultural de la ciutat porta la seva empremta. El seu nom queda associat a algunes de les manifestacions culturals més reconegudes de la ciutat per la seva implicació, la seva aportació i la seva passió.
Però, amb els qui vam compartir aquells moments i, segurament amb els que han compartit estretament altres projectes i vivències, no ens ha deixat mai indiferents.
Transgressor amb un pèl controlat d’iconoclàstia, ha donat el bo i millor que ha tingut, a la cultura d’aquest país. Ho ha fet com només poden fer-ho les grans persones –que és en definitiva el que volem ressaltar- amb modèstia, humilitat i sabent treballar en equip. Amb exigència cap els altres perquè ell s’exigia, amb responsabilitat perquè treballava sabent que d’ell depenien moltes coses....
Fa pocs dies s’han entregat els Premis Nacionals de Cultura 2008. Durant el decurs de l’acte d’entrega, el Jaume va ser esmentat, va ser recordat com una de les persones de la “cultura d’aquest país” que ens han deixat i que la seva absència representa una gran pèrdua per l’art i la gestió cultural .
Com diu Pessoa, potser la realitat no et necessita.
Però sàpigues, Jaume, que per nosaltres aquesta realitat ha estat dura i ho serà sense tu. El teu record, la teva empremta també ens ajudarà a passar-la. Gràcies per la teva amistat!!
Si ya estuviera muerto
Las flores florecerán de la misma manera
Y los árboles no seran menos verdes
Que la primavera pasada.
La realidad no me necesita.
Fernando Pessoa
Segurament la realitat no ens necessita a cap de nosaltres. Perquè la realitat és la que és i no la canviarem. A la nostra realitat però, hi mancarà algú.
Era un dia plujós, gris quan acomiadàvem al Jaume Flor. No hi cabíem al tanatori, senyal inequívoca que érem molts els que d’alguna manera, colpits per la realitat, volíem acomiadar-nos d’ell i fer present el nostre dol.
Els que hi érem i els que, per raons diverses no hi eren representats, malgrat no ser-hi físicament, podríem dir moltes coses del Jaume. Ja en vam sentir de manera pública i en veu alta i clara, trencada per l’emoció a voltes, moltes i molt ben dites. Ja em vam sentir també moltes en els grups de gent que, amb menys volum però igualment afectada, en deia d’altres.
En Jaume tenia ara altes responsabilitats en el camp de la producció artística i en la gestió cultural. Havia seguit un camí constant de superació professional, havia generat una manera de treballar amb rigor, responsabilitat i compromís.
Hi ha també uns inicis en el seu treball potser no tan espectaculars per resultat però també molts sòlids, que van deixar empremta en la manera de fer i pensar la gestió i difusió cultural a la nostra ciutat.
Des de moure’s plàcidament en el món d’una certa contracultura, una cultura en el límit de la dissidència creativa que pugnava per esdevenir avantguarda poc admesa ni valorada per les elits cultural oficials, va saber fer un treball admirable va assumir el risc – per ell i el seu “prestigi”- de treballar per l’administració. I ho va fer junt amb un equip de persones, com a tècnics de cultura d’aquesta ciutat, que dit des de la distància van assentar les bases del model cultural que en molts aspectes encara perviu a Vilanova i la Geltrú.
Desinhibit, optimista – fins el darrer moment, encara fa poc deia a uns amics “...sé que em moriré, però no d’aquesta“, planer en l’exposició, seductor en l’argument i el primer en posar-se la feina , perquè en aquells moments no n’hi havia prou en pensar sinó que calia també executar. Quines tardes i nits d’Estiu Mogut, la desfilada de samarretes, les revistes provocadores, els muntatges pluridisciplinars... eren els primers anys d’ajuntaments democràtics i de polítiques culturals. I així podríem anar enumerant aspectes i iniciatives que, contrastats amb altres persones, sortien de la seva bona dosi d’imaginació, d’il·lusió i de rigor.
I el TOC, que va ser la nineta del seus ulls, l’ambició per creuar la realitat tossuda i mediocre amb la utopia artística i cultural. La batalla per un rètol diferent, atractiu i que va costar deu i ajut que el fessin al seu gust, a la idea que ell tenia i que volia que es reflexes. I el disseny del seu mobiliari. El TOC havia de tenir un sentit nou, era recuperar un espai ocupat durant molts anys per la falange i la seva branca juvenil i calia tornar-lo a la ciutat, d’una manera especial, actual, moderna. Amb un fons i un contingut que seduís a la gent jove a actuar amb una nova concepció dels equipaments culturals de la ciutat, polivalents, oberts, i cogestionats entre l’administració i els usuraris/àries.
Ara possiblement seria de justícia -malgrat que ell no ho voldria- que la sala d’exposicions del TOC portés el seu nom. O millor encara, algun dels espais de la ciutat avui dedicats a la difusió de l’art contemporani. Seria un digne lloc per recordar a qui va batallar per fer possible que l’art, especialment el contemporani, tingués el seu espai a Vilanova i la Geltrú.
Amb la mateixa actitud de compromís i segurament seguint les intuïcions d’ànima lliure, un bon dia va deixar la futura comoditat de l’administració i se’n va anar junt amb el seu inseparable company Albert i van crear una empresa. Empresa que va treballar durant molts anys al servei de la gestió cultural de Vilanova i la comarca. També va ser un revulsiu en la manera d’entendre els encàrrecs professionals en el món de la cultura, massa sovint deixada a la improvisació del voluntarisme.
Molta acció cultural de la ciutat porta la seva empremta. El seu nom queda associat a algunes de les manifestacions culturals més reconegudes de la ciutat per la seva implicació, la seva aportació i la seva passió.
Però, amb els qui vam compartir aquells moments i, segurament amb els que han compartit estretament altres projectes i vivències, no ens ha deixat mai indiferents.
Transgressor amb un pèl controlat d’iconoclàstia, ha donat el bo i millor que ha tingut, a la cultura d’aquest país. Ho ha fet com només poden fer-ho les grans persones –que és en definitiva el que volem ressaltar- amb modèstia, humilitat i sabent treballar en equip. Amb exigència cap els altres perquè ell s’exigia, amb responsabilitat perquè treballava sabent que d’ell depenien moltes coses....
Fa pocs dies s’han entregat els Premis Nacionals de Cultura 2008. Durant el decurs de l’acte d’entrega, el Jaume va ser esmentat, va ser recordat com una de les persones de la “cultura d’aquest país” que ens han deixat i que la seva absència representa una gran pèrdua per l’art i la gestió cultural .
Com diu Pessoa, potser la realitat no et necessita.
Però sàpigues, Jaume, que per nosaltres aquesta realitat ha estat dura i ho serà sense tu. El teu record, la teva empremta també ens ajudarà a passar-la. Gràcies per la teva amistat!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada