18 de febrer, 2008

VOLEM ....... ALTRES ACTITUDS DELS BISBES

Aquests dies he tingut sensació de llunyania de l’Església. Penso que com jo molts ciutadans i ciutadanes . Sé que hi ha “persones de l’Església” que no se senten representades pel que estan dient els seus dirigents. Però he de manifestar aquesta angúnia . Ja la vaig tenir quan des de Madrid ens va arribar les veus i les conseqüències de la manifestació organitzada a la Plaça de Colón per la Conferencia Episcopal Espanyola . I ha anat en augment veient l’espectacle i pautes que ens donen els Bisbes . Veient l’actitud de bona part de la jerarquia de l’església espanyola se’ns acut que hem fet un retrocés de més de cinquanta anys i ens hem situat novament en la doctrina del nacionalcatolicisme . Una època en que la jerarquia eclesiàstica es creia en el dret i amb l’obligació de marcar pautes i assenyalar conductes de per on havien d’anar els comportament públics i privats de la ciutadania.

Vinc de tradició cristina . Com molts i moltes. M’han explicat , ens han explicat , que l’evangeli en el sentit més universal preconitza el respecte a la pluralitat i la defensa de la diversitat . Ara la jerarquia eclesiàstica ha passat a defensar un pensament únic . Fa una lectura esbiaixada, interessada i partidista . Sembla que es vulgui situar en un pla d’imposició que no és l’adequat per una societat evolucionada com és la nostra. Per altra banda , sembla com si aquest combat polític es doni fruit de la necessitat de recuperar un protagonisme perdut en un món més global i multicultural . No obstant , potser caldria que tinguessin en compte que la ciutadania s’allunya d’integrismes sigui de la mena que sigui i, que el món i la vida de les persones passa per la pluralitat i el respecte .

No crec que sigui bona l’actitud impositiva i qüestionadora de determinats bisbes de normes de conducta social i política – i no crec que els ciutadans i les ciutadanes l’entenguin - . Qüestionar el divorci exprés, la llei de les parelles homosexuals, la cultura del laïcisme, la assignatura de la ciutadania. Defensar només un model de família . Donar per sentat i afirmar , que si no es segueix el seu camí “ens dirigim cap a la dissolució de la democràcia” .... .Afirmar que la “dona es la base de la família” i que aquesta és indissoluble... etc , evidencia que l’Església no acaba de trobar el seu lloc i fins i tot infravalora els seus seguidors . L’Església oblida que més enllà de les creences personals de cada ciutadà i ciutadana, hi ha unes lleis que emanen de la constitució votada majoritàriament, d’un parlament lliurement escollit i d’un legítim govern que proposa lleis per garantir la igualtat, el respecte i els desenvolupament social i el progrés de ciutadania. Els ciutadans i les ciutadanes , com a membres de la col·lectivitat valoren les propostes socials – des de la maduresa , des de la seva pròpia consciència – sense que s’hi hagi de posar el sedàs de la religió. Els bisbes ara volen dictaminar el que es bo i el que es dolent . La suposada orientació que fan els bisbes , més enllà de les afirmacions gairebé propiciadores d’enfrontaments civils, esdevenen una coacció moral. Pretenen deslegitimitzar opcions polítiques que comporten contradiccions amb el seu “credo”

Cal considerar les reflexions que siguin positives com un valor a ser tingut en compte. Quan aquestes reflexions es transformen en una translació de les idees d’un partit polític no poden ser considerades una orientació sinó una clara decantació cap al vot a determinada força política. La funció deixa de tenir caràcter orientador i es converteix en una clara manifestació de l’autoritarisme més dogmàtic, propi de temps passats i de mentalitats caduques i retrogrades com els del Bisbe Rouco i els seu adlàters.

Qui és l’església per condemnar el diàleg amb l’objectiu de pau? El límit el deu haver de marcar el poder polític legítim representat pel parlament. L’actitud actual de l’església és contradictòria – volgudament esbiaixada ara – amb altres moments en que també s’ha produït diàleg i protagonitzat per alguns dels seus responsables. On era la cúpula eclesial quan Aznar va erigir-se en abanderat de la guerra , que a llarga s’ha demostrat injustificada. Que els Bisbes tinguin la seva opció política a tall personal és lògic i normal però que vulguin decantar el vot de la ciutadania usant i “malusant” la lluita contra el terrorisme, espantant, no és la millor manera d’ exercir funcions pastorals.

A Catalunya hi ha hagut una especial sensibilitat i reaccions en contra . El monjo i historiador , Hilari Raguer , ha dit que ens els bisbes se’ls veu el llautó amb ETA. També s’ha manifestat l’Abat de Montserrat . Per altra banda , molts catòlics han respòs als bisbes que no necessiten que la ideologia conservadora de l’episcopat els hi marqui el seu pensament i han dit que no se senten representats per ells . Ho aplaudim . No obstant , més enllà de les revindicacions sobre la necessitat de tenir bisbes catalans , segurament esperem de la jerarquia eclesiàstica catalana que s’allunyi amb més contundència d’aquesta actitud arrenglerada amb el PP. Volem altres actituds dels Bisbes!!!!







1 comentari:

Nacho ha dit...

Moltíssima sort i moltíssimes felicitats per l'acte d'ahir amb la Ministra Chacón. El canvi a Espanya no ha fet més que començar...