Al capvespre del dia 21 de gener del 1939 encara ressonen a les orelles de moltes generacions de vilanovins i vilanovines les sorolloses sirenes de les fàbriques de la ciutat i el repicar de les campanes de les esglésies. La ciutat, o les autoritats del moment, millor dit, volien recordar l’entrada dels “nacionals”, els franquistes, els colpistes a Vilanova i al Geltrú en el tram final ja de la guerra civil. Vilanova restava sota un silenci aclaparador, possiblement desconeixedora encara, dels anys de repressió que començaven.
Dies desprès queia a les mans de l’exèrcit franquista Barcelona. Per la Diagonal les tropes mercenàries i l’exèrcit colpista i també els quintacolumnistes desfilaven amb banderes i penons. Començava la desfeta final i a corre cuita el llarg, extenuat, dur i humiliant camí de la retirada. Creuar la frontera i trobar-se amb un ambient hostil a una França que havia claudicat de la seva eterna fraternitat.
S’obria la frontera i, el dia 5 de febrer, Companys, Azaña i Aguirre sortien pel coll de Lli. El febrer del 1939, uns 500.000 republicans fugien de l’exèrcit franquista. Prats de Molló, Argelès, Saint Cyprien, Rivesaltes, Barcarès i altres noms propis són memòria de situacions d’ignomínia – amb honroses excepcions de molts ciutadans/es de peu - de precarietat vital i d’una situació inhumana que van haver de patir milers i milers de republicans i llurs famílies que fugien de l’avenç a sang i foc de destrucció i vilesa de l’exèrcit “nacional”.
Són aspectes coneguts, documentats i historiats. Memòria viva. La memòria que ha de servir per trobar la veritat dels fets i, coneixent-la és podrà fer justícia. La memòria ha de servir per a reparar el mal fet , assumir les responsabilitats compartides que tothom va tenir - uns molta més que altres, ben segur - en un enfrontament violent que dissortadament encara té seqüeles.
Després de 73 anys no hi ha dubte que una d’aquestes seqüeles la vivim aquets mateixos dies en el judici que al Tribunal Suprem fa a Baltasar Garzón. Voler investigar el crims del franquisme i aixecar definitivament les foses comunes, permetre que moltes famílies puguin enterrar i recordar degudament i dignament els familiars desapareguts i assassinats. No obstant, no forma part encara, del tot , de la nostra agenda.
No valoraré la figura de Garzón ni el seu interès mediàtic , ni alguna de les seves actuacions que no han estat excessivament rigoroses com es demanaria en la instrucció de sumaris, però sí que cal denunciar una situació en que els acusadors no deixen de ser el hereus d’aquell franquisme que victoriós va emprendre una sistemàtica repressió contra qualsevol diferència i qualsevol dissidència.
El judici a Garzón no deixa de ser el paradigma de que no s’ha tancat amb normalitat les investigacions sobre al repressió del franquisme. El silenci i el pacte de la transició feu que fos oblidat intencionadament . No obstant, ara reneix amb la voluntat de tancar definitivament aquesta història i requereix el coneixement profund de la veritat. Lluny de la revenja però si de reclamar la justícia que es va negar en el seu moment a les víctimes del franquisme. Una reparació moral que mereixen les víctimes per descomptat, però també les seves famílies que han patit les absències i, la societat en general perquè la reparació consolida la democràcia.
Al nostre territori l’Institut d’Estudis Penedesencs ( amb el suport de les administracions locals i comarcals ) han fet una tasca realment notable en la
recuperació de la memòria democràtica. El projecte “Tots els noms” pretén recollir totes les víctimes fruit de la guerra i la ubicació de foses comunes amb la voluntat d’identificar els espais, les persones i la seva dignificació.Així mateix, pren cos els Itineraris pel Penedès de la Memòria Democràtica. Amb el recorregut guiat per les tres rutes que fins avui s’han realitzat: “El Front del Penedès”, “Les defenses de la costa” i “El Vesper de la Gloriosa” i, la col•locació de més d’una quarantena de senyals que ajudarà, sens dubte, al coneixement d’una part de la nostra història contemporània.
El temps passa . La memòria oral dels protagonistes de fa setanta tres anys es van apagant. Cal no obstant, salvar-ne tota l’experiència i tota història per conèixer-la, entendre-la i interpretar-la . Trencar el silenci.
Conèixer la veritat ens portarà ajudar a fer justícia, malgrat els judicis aquests dies al Suprem, cal treure de l’oblit la història i superar la volguda amnèsia , sense cap mena de revenja , simplement i senzillament perquè la història sigui creïble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada