Torno de vacances . Vaig marxar i no vaig ni poder dir adéu . Les hores i els dies se’m van escapar . No vaig ni poder recordar i compartir com d’entranyable es la Festa
Major de la ciutat de Vilanova i la Geltrú . El dia 4 i el dia 5 d’agost s’acumulen les emocions. Recordar el passat , el foc , la musica , la unió de l’esforç dels quin fa possible la festa, la participació “cívica” i amable de tota la ciutadania.... Enguany l’equip de Comunicació de l’Ajuntament va decidir recollir cada dia imatges de la festa a el flickr. Una bona iniciativa que fou visitada en dos dies per 2000 persones .Ara que la Festa Major ha acabat, en queda el record. Podeu reviure'n alguns moments a través de les imatges, al Flickr de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
He evidenciat que Robert Capa continua essent notícia.Vaig fer una entrada al Blog despres d'anar a veure l'exposició del MNAC. Llegueixo de nou informació sobre ell .Tothom creia que després de la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola com a reporter i la tràgica mort de la seva companya Gerda Taro, alguna cosa va fer que no tornes al país. Aquest dies he llegit “Esperando a Robert Capa” de Susana Fortes. S’hi exposa el dolor que va sentir Capa ( i la culpabilitat) quan Gerda Taro va ser aixafada per un tanc. Capa va tancar-se durant 15 dies al seu estudi i no va parlar amb ningú durant aquests dies . “ El hombre que salio de allí al cabo de dos semanas, escribia mas tarde Henri Cartier Bresson, con su perspicacia normanda , era alguien distinto, cada vez mas nihilista i mordaz. Desesperado”.
Avui llegeixo a El Periodico ( en un diari antic ) que Robert Capa va ser a la Vall d’Aran amb el maquis.http://www.elperiodico.cat/default.aspidpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=636189&idseccio_PK=1013
Major de la ciutat de Vilanova i la Geltrú . El dia 4 i el dia 5 d’agost s’acumulen les emocions. Recordar el passat , el foc , la musica , la unió de l’esforç dels quin fa possible la festa, la participació “cívica” i amable de tota la ciutadania.... Enguany l’equip de Comunicació de l’Ajuntament va decidir recollir cada dia imatges de la festa a el flickr. Una bona iniciativa que fou visitada en dos dies per 2000 persones .Ara que la Festa Major ha acabat, en queda el record. Podeu reviure'n alguns moments a través de les imatges, al Flickr de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.He evidenciat que Robert Capa continua essent notícia.Vaig fer una entrada al Blog despres d'anar a veure l'exposició del MNAC. Llegueixo de nou informació sobre ell .Tothom creia que després de la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola com a reporter i la tràgica mort de la seva companya Gerda Taro, alguna cosa va fer que no tornes al país. Aquest dies he llegit “Esperando a Robert Capa” de Susana Fortes. S’hi exposa el dolor que va sentir Capa ( i la culpabilitat) quan Gerda Taro va ser aixafada per un tanc. Capa va tancar-se durant 15 dies al seu estudi i no va parlar amb ningú durant aquests dies . “ El hombre que salio de allí al cabo de dos semanas, escribia mas tarde Henri Cartier Bresson, con su perspicacia normanda , era alguien distinto, cada vez mas nihilista i mordaz. Desesperado”.
Avui llegeixo a El Periodico ( en un diari antic ) que Robert Capa va ser a la Vall d’Aran amb el maquis.http://www.elperiodico.cat/default.aspidpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=636189&idseccio_PK=1013
Ha estat l’aniversari de la Setmana Tràgica . La revista L’Avenç recorda el seu centenari . Llegeixo un article en relació a l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia de Julián Casanova “Ferrer Guardia y la pedagogía moderna”. També hi ha una web del Centenari . Per altra banda , hi ha dos llibres d’interès sobre aquest centenari al carrer “ La setmana Tràgica . tres articles” de Joan Maragall i “Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica ( juliol de 1909)” d' Antoni Dalmau . Un llibre que “editat en motiu del primer centenari d’aquesta revolta, pretén explicar-ne, d’una manera entenedora i sense aparell erudit, les causes el desenvolupament i el desenllaç” . Certament que ho aconsegueix . Antoni Dalmau explica els fets d’una manera fàcil i entenedora. I ho acompanya d’una colla de documentació – Apèndixs , annexos ( entre els que hi ha els tres articles de Joan Maragall recolzant a Ferrer i Guardia) , dades bibliogràfiques i índex onomàstic – que doten a l’obra d’interès.Com no pot ser d’altra manera Ferrer i Guàrdia hi té un lloc i un capítol destacat . Ferrer i Guàrdia ( maçó, republicà, lliurepensador, socialista, llibertari ...!!!) i fundador de l’Escola Moderna fou executat com a responsable , autor i cap de la rebel·lió. “ ... el cas es que les autoritats espanyoles de l’època , els sectors mes conservadors i clericals del país i uns quans interessos mesquins van convertir aquest home francament intrigant i polèmic en un màrtir, víctima innocent de la reacció i de la intolerància clerical” . Fou afusellat el 13 d’octubre malgrat un vilanoví - Francesc Galceran i Ferrer - va provar de demostrar que era innocent - 562 folis i 24 hores per fer-ne lectura- . Les darreres paraules escrites son prou impactants : “ No puedo continuar , me toman la vida “.
Em plau de nou observar la sensibilitat de l’autor per a recordar les dones i el paper que tingueren al llarg dels fets de la Setmana Tràgica. En un dels apèndixs – els protagonistes – fa una breu ressenya de les persones que cita a l’obra fruit de la seva participació i protagonisme . N’hi ha 130 aproximadament . D’aquests 13 són dones . Poques certament. Però hi són .
Recordo el llibre d’Antoni Dalmau “Cartes a un jove polític” . L’any 2000 hi feia una referència a “dones i política”. Hi deia que estaria sempre al costat d’aquells i aquelles que ajudes a combatre la desigualtat . Avui he pensat que fent història també es pot estar al costat de la igualtat.
Em plau de nou observar la sensibilitat de l’autor per a recordar les dones i el paper que tingueren al llarg dels fets de la Setmana Tràgica. En un dels apèndixs – els protagonistes – fa una breu ressenya de les persones que cita a l’obra fruit de la seva participació i protagonisme . N’hi ha 130 aproximadament . D’aquests 13 són dones . Poques certament. Però hi són .
Recordo el llibre d’Antoni Dalmau “Cartes a un jove polític” . L’any 2000 hi feia una referència a “dones i política”. Hi deia que estaria sempre al costat d’aquells i aquelles que ajudes a combatre la desigualtat . Avui he pensat que fent història també es pot estar al costat de la igualtat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada