24 de juliol, 2009

LA HISTÒRIA , A QUI LI DONARÀ LA RAÓ?

No tinc cap dubte que vivim un moment històric especial . El context d’aquesta situació , de forma reduccionista en soc conscient , deu ser el que provo d’expressar en aquestes ratlles .

Els dos temes que més han impactat en els darrers temps al nostre país, allò que centra en aquests moments el debat polític i ciutadà , i dels sectors econòmics i socials – els neguits i esperances - han estat el finançament i la crisi econòmica. En aquest darrer aspecte , l’impacta es tant brutal que alguns historiadors/es ens proposen que canviem la periodicitat que fins ara teniem consensuada . Fins ara hom considerava que el segle XX havia estat curt . Vam concloure que acabava amb la caiguda del mur de Berlín i la posició hegemònica dels Estats Units - moral, econòmica , de valors - . Ara proposem que el segle XX s’acaba el 2008 . I en aquest marc , que reposicionem el paper de les administracions i els serveis públics. La necessària fortalesa de l’estat i la necessària potencia de la política

Més. Durant molts anys - 23 - en aquest país es va produir una hegemonia de CiU en el govern. Una manera d’entendre la política i de posicionar-se davant d’Espanya. Relacions orquestrades per un home de talla com Pujol però sota la batuta del “peix al cove” i l’ambigüetat.... massa anys que van conduir a l’estèril política de molta gestualitat però pocs fets, masses anys d’atiar la idea de l’enemic exterior per amagar les incompetències i desvirtuar les polítiques socials.

Més . L’any 2003 , aquest país va trencar aquesta hegemonia. Va proposar nous paradigmes de la mà de Pasqual Maragall Un volgut canvi de paradigma que es va manifestar en un canvi en l’autogovern ( L’estatut i una nova relació entre Catalunya i Espanya ) , la dimensió Europea ; les noves prioritats en la política , i el canvi en la política. Aquesta canvi de paradigma s’ha volgut mantenir el 2003. I ha tingut com a pal de paller l’aprovació de L’Estatut l’any 2005 i referendat pel poble de Catalunya al juny de l’any 2006

L’any 2008 i 2009 han estats anys tensionats . En relació a la crisi i el finançament . En relació al debat de l’encaix de Catalunya a Espanya . El govern del nostre país ha hagut de treballar de valent per “capgirar” la història del finançament a Catalunya . És una expressió del President Montilla fa mesos al Parlament . Feia referència a la necessitat de donar el tomb , per tant un moviment 180 graus , a un model econòmic i de finançament – que va pactar CiU amb el PP l’any 2001 - i que no ha respost a les necessitats d’una Catalunya en creixement. Capgirar tenint en compte allò que va quedar marcat en l’Estatut . Capgirar amb l’objectiu de tenir un model mes just i per a poder desenvolupar les politiques que han estat marcades com a prioritats pel govern d’esquerres : la millora de l’educació , la millora de les politiques socials – en sentit ampli - la recuperació de l’economia , el suport a al teixit productiu.

El govern català s’ha mantingut ferm amb aquest objectiu . Treballant amb rigor i amb ambició. Amb força . Ha sabut fer contrapropostes a les pautes que a principi d’any se’ns suggeria des de Madrid. . Ho va fer amb el suport de la globalitat de les forces del govern . Sentint-se acompanyat , recolzat però també amb ulls crítics de la societat civil . Les forces socials i empresarials han reclamat , precisament això, fermesa i resistència perquè sabien que un bon acord de finançament era necessari i bàsic per encarar el futur.

I, aquests dies, tancament d’aquell pas del 2003 . Ara el cicle històric es tanca . Aquesta setmana hem viscut diferents episodis en relació al finançament . S’ha fet pales , segons el nostre punt de vista , l’èxit de la capacitat negociadora . La calma tensa que han protagonitzat el conseller Castells i el president Montilla. L’èxit de la posició del govern català davant del govern d’Espanya. La valoració de tots aquells i aquelles que han tingut algun protagonisme en el tema – experts i expertes, analistes , sectors empresarials i socials – ho corrobora.

Tothom a valorat la proposta de finançament de forma positiva .Per l’avenç que suposa per Catalunya - per les xifres però bàsicament pel nou model -tots menys CiU . Felip Puig i Joana Ortega , diumenge passat a la tarda , quan tothom aplaudia l’acord es van auto-excloure. Van aïllar-se. Van parlar d’il·legalitats . Després han considerat , amb paraules de Duran i Lleida , “que el temps els donarà la raó”. I al Parlament han continuat amb la seva actitud agre – tot i que menys que el primer dia perquè ja no s’atreveixen a parlar d’il·legalitat – perquè l’acord els hi sembla poca cosa.

Espero que els llibres d’història , en tinc la certesa, posin de relleu que tot el camí fet fins ara ha valgut la pena, que aquell canvi de paradigma es va consolidant i que el que esta succeint aquestes setmanes suposarà un abans i un després per Catalunya i els catalans i les catalanes. Espero que la història pugui posar de relleu que aquest periple ha estat conduït amb encert . Que ha estat un èxit col·lectiu , malgrat alguns no vulguin participar-hi!!!
(publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)