REPRESSIÓ I EXILI

Aquests dies hem recordat que fa 70 anys s’acabava la guerra civil. Ho ha fet columnistes i historiadors i historiadors a les pagines de la premsa nacional i , entre d’altres, el Museu de l’Exili, el Memorial Democràtic, ha organitzat una colla d’activitats per deixar pales el drama dels homes i les dones que van haver de deixar Catalunya i començar una nova vida . A casa nostra, la presentació del llibre d’un jove historiador, La Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú ( 1936-1939), els actes de l’IEP a la ciutat, i els que prepara l’Ajuntament, il·lustren l’interès de la Guerra Civil , segurament perquè hi ha encara moltes coses a dir i explicar.

Són dies de record x la guerra més cruel que ha viscut aquest país. Una guerra que Franco , segons l’opinió de Paul Preston , va allargar premeditadament durant la Batalla de l’Ebre per allargar el patiment dels catalans i , especialment , per acabar amb els dirigents i afiliats de les forces que donaven suport a la República. Ho afirma perquè considera que no s’entén la seva estratègia militar en aquesta batalla. Hagués pogut deixar els catalans aïllats i avançar . Però no ho va fer. Les conseqüències va ser devastadora. La Terra Alta va perdre el 15 % de la seva població i entre 50.000 i 100.000 morts es van acumular a les muntanyes quan el novembre del 36 es va donar per acabada la batalla

Són xifres que donava fa unes setmanes Josep Maria Sole Sabaté , convidat per l’Aula d’Extensió Universitària per la Gent Gran. Ell manifestava que no acaba de veure clara la hipòtesi de Preston , però si que coincideixen que d’aquell episodi Catalunya en va quedar exhausta . De fet , poc abans de Nadal , el 23 de desembre , el General Franco , no va escoltar una petició papal a favor d’una treva , i va aprofitar x emprendre una gran ofensiva – amb la seva potencia aèria com a garantia – contra Catalunya. Tot plegat era l’inici de la repressió i l’exili.

En aquests moments , doncs, no podem oblidar , tampoc l’exili. Homes i dones van marxar de casa - entre mig gener i principis de febrer del 39 cap a la frontera - perquè eren perseguits políticament. Quedar-se significava la repressió . La tria era terriblement dura i les seves conseqüències de nou devastadores : Cases buides , vides trencades, projectes vitals deixats enrere. Por , molta por ....havien perdut la guerra i havien de marxar del país que els havia vist néixer .

Alguns no van aconseguir arribar-hi ja que Franco no perdonava i , fins al darrer moment , va deixar clara la seva potencia i que era vencedor . Ho mostrar provocant la mort i la barbàrie a trens, carreteres i ponts. A les nostres contrades hi ha el record i, les imatges gràfiques de Robert Capa, de com els civils que marxaven per la N-340, el 15 de gener del 39, foren metrallats brutalment.

La fotografia d’un nen , amb només una cama i que s’acompanya d’una crossa, que agafat de la mà del seu pare , avança lentament es prou colpidora . El seu record, en forma de monument a l’exili és a La Vajol , a les muntanyes i als camins que seguiren els republicans. Una manera de recordar que els guanyadors van imposar durant més de 40 anys la seva manera d’entendre el país: hi havia guanyadors i vençuts . El país estava dividit . Als segons els tocava marxar o callar. I per sobre de tot , la república havia d’oblidar-se, passar pàgina, havia estat , segons el seu punt de vista, nefasta. Aquestes dues premisses i especialment la de callar i l’oblit , ens ha acompanyat massa anys. L’oblit i el silenci van fer perdre , també , les petjades del que marxaren. Persones que arribats a la frontera , el seu destí fou els camps de concentració de França , o que amb l’inici de la Primera Guerra Mundial retornaren a la lluita . D’altres , amb més sort , trobaren en d’altres països la llibertat. Però també l’enyorança.

Després de 70 anys , després dels passos que hem fet darrerament per la recuperació de la memòria col·lectiva, hem de tornar a recordar que cal explicar-se. Assumir aquella història, assumir els errors que son patrimoni de tots i totes , recordar , recuperar i reconèixer aquells que visqueren l’exili .