LES BAJANADES d’AIDO ? O és que les PARAULES TENEN VIDA.

Encara no fa massa temps que els llibres d'història deien coses tant impactants com " la Història és la ciència que estudia els fets importants que l'home ha realitzat des de la seva aparició sobre la Terra, tractant d'explicar l'evolució que ha anat seguint"

Doncs bé , aquests dies la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído , ha generat una certa reflexió sobre el llenguatge i les possibilitats d'aquest sigui sexista ( o no) . La ministra es va adreçar als seus companys i companyes del Congres i va fer ús de la paraula "mienbras". Sembla que aquesta terme no s’utilitza. La ministra va explicar el dia següent que havia estat fruit d’un lapsus fruit que venia d’Iberoamerica. D'un país on si se’n fa ús. La veritat es que va sobtar-me l’explicació .Per a mi no sona malament, la paraula "mienbras". Al contrari .

Aquest fet ha suposat posar sobre la taula la polèmica en relació a l’ús de les formes masculina i femenina . Els diaris de Madrid hi ha dedicat pàgines i pagines ( com mai !!!!!) . A Catalunya , he llegit un article que considera que tot plegat és una bajanada ( Les Bajanades d’Aído. El Periodico , 13 de juny). L’autor fa una lectura crítica des de la lingüística , lluny de visions socials i ideològiques del llenguatge. Considera i argumenta que no cal fer esforços per a posicionar en el llenguatge, de forma igualitària, els dos generes : els homes i les dones . Considera que és arbitrari (i discriminatori). Per altra banda, afirma que les desigualtats socials es combaten canviant la realitat , no manipulant el llenguatge que la reflecteix. El PP ha dit que és una forma ridícula de pervertir el llenguatge . I el Socialista Alfonso Guerra hi ha posat cullerada ridiculitzant la voluntat de visibilitat a traves del llenguatge i fent declaracions desafortunades sobre la violència màsclista

No hi estic d’acord . La llengua és el nostre mitjà d’expressió. D'igual manera que el queda dit i escrit en els mitjans de comunicació , fa de referent . De mirall. Els ciutadans i les ciutadanes ens hi sentim reconeguts . És un signe d’identitat. Per altra banda, el llenguatge és simbòlic . Il·lustra la realitat o les absències . I es pot modificar .

Per això , si volem la igualtat la volem en tots els àmbits . Volem que per mitjà de la llengua quedi reflectida la vida del 50% de la població. Per això no ens sentim reconfortades quan se'ns qüestiona que ens hem de sentir incloses en el masculí . No ens hi sentim . Cal visibilitzar allò que fem i hem fet les dones . I una manera és fer-ho per mitjà del llenguatge .

Per tant , res de bajanades. Es tracte de revindicar-nos . No entenc perquè ha generat tant de paper i comentaris: les dones també existim !!! I dir mienbras , més que un lapsus és una manera de deixar clar que es té incorporada una realitat més enllà del llenguatge correcte.