Esther Tusquets ha escrit “Habiamos ganado la guerra”. Unes memòries personals de la Barcelona de desprès de la guerra. Tusquets fa repàs de la seva família i com ella , una nena en aquell moment , va viure al llarg de 20 anys en el bàndol de qui va guanyar la guerra . Lluitadors al costat de Franco , en el seu entorn varies persones van morir per la causa i el seu tiet capellà va tenir molta influència i predicament ... un cop guanyada la guerra la nena Tusquets va anar a escoles Alemanyes , va fer vida social i lúdica , podia fer vacances a l’Empordà, i aposentar-se en una Barcelona sòrdida, però plena de privilegis per una colla . Un país pobre i cansat . Però era un país , com explicita , bàsicament d’ells : la calle era nuestra, la ciudad era nuestra, el país era nuestro ....

No he deixat de tenir al cap , al llarg de la lectura del seu relat, les altres vides . La vida de les nenes del bàndol de qui va perdre .
Mentre una colla de barcelonins celebraven l’arriba de les tropes franquistes i cridaven de goig i alegria - l’autora recorda com la seva mare va aplaudir desesperadament al general en dos punts diferents de la ciutat , així mateix , un petit “altar” al rebedor de casa amb una foto del dictador - es practicava el robatori d’infants a preses o dones de presos republicans amb la finalitat de lliurar-los a famílies afins al règim . Una altra cara de la vida . Eren adopcions que gaire be eren segrestos . O la vida a les presons de Franco . La vida de les dones republicanes que van ser-hi anys i anys purgant per les seves idees .

He recordat el llibre genial de Benjamin Pardo, Mala gente que camina . Recordatori cap aquells nens i nenes , vint-i-cinc mil, que van ser donats en adopció a famílies catòliques que , en alguns casos , els retornaven a l’Auxilio Social .
He recordat els 12.000 nens i nenes que hi havia a mig anys 40 als hospicis .He recordat una part de la història del nostre país d’acord amb el recorregut que fa Jaume Fabre a La presó també era fora . Dones i nens víctimes de la postguerra

Per això . Per aquesta necessària mirada al passat - doble – estic absolutament al costat d’aquells i aquelles que volen recuperar la memòria històrica . Aquells que volen revisar aquest període trist i fosc i, volen conèixer la veritat en la seva globalitat . No nomes aquella que ens va trametre durant anys qui va començar el cop d’estat militar contra la República.

En el meu cas , Habiamos ganado la guerra, mereix una bona valoració cap a una de les escriptores de la literatura española . Per a ella, és una mica com una teràpia . Per a nosaltres, una mica més de coneixement sobre la burgesia benestant barcelonina . Un reconeixement envers la dona que en el seu moment es va adonar que el “seu entorn” era un engany i va lluitar per causes força més justes . Però insisteixo, va haver-hi altres Barcelones més dures que no apareixen en el llibre .