QUE NO ES PERDI LA MEMÒRIA

UN VILANOVÍ A BUCHENWALD . Una defensa de la República i la deportació als camps nazis.

Dijous passat , vaig assistir al Museu d’Historia de Catalunya a la presentació del llibre “Un vilanoví a Buchenwald. Una defensa de la República i la deportació als camps nazis” de Marcel·lí Garriga Cristià.

Una edició que ha tingut el suport del Memorial Democràtic (http://www.memorialdemocratic.net/) , l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ( http://www.vilanova.cat/) i , l’Amical Mauthausen i altres camps.

A alguns vilanovins i vilanovines ens va plaure poder acompanyar en aquest acte a Marcel.li Garriga . Un home de 92 anys - de Cal Rebelde - que acompanyat de la seva família – la seva dona, la filla i el fill i , els seus nets Helena i Enric – va manifestar “que els historiadors donen xifres "fredes" però aquelles persones que vam viure aquella experiència hem de poder expressar des de les experiències viscudes allò que vam protagonitzar perquè no torni a passar”. El seu relat és alliçonador . Per tot allò que va viure i el que va defensar . Un relat que el porta a recordar la proclamació de la Republica , la defensa del que significà durant la Guerra Civil , la derrota , el pas per Argalers, la Segona Guerra Mundial, la seva detenció pels nazis el 1943 i deportació a Buchenwald, on va estar del 1944 al 1945, fins que va acabar la guerra . Finalment, el retorn a la Catalunya desconeguda que "semblava un cementiri".

Els vilanovins i vilanovines vam voler acompanyar a Marcel.li Garriga. També hi era present el meu company al Parlament de Catalunya, Josep Casajuana, que va voler participar en aquest homanatge per la proximitat amb la família . No obstant , vull posar de relleu la capacitat de convocatòria i l’energia de l’Amical de Mauthausen i altres camps (http://www.amical-mauthausen.org/) . La Sala d’Actes del Museu era plena de persones vinculades a aquesta organització . Com sempre la presència de la seva presidenta a la taula , Rosa Toran , i les seves paraules “ és un dia especial perquè compartim el missatge humà i polític del llibre" , demostren una vegada més la seva implicació per un món millor. Les publicacions com "Un Vilanoví a Buchenwald" i la participació de l'Amical posen de relleu la feina que fa aquesta organització , la seva tasca per no oblidar. La seva tasca per difondre una part de la nostra " història que no s'ha de tornar a repetir"

L'alcalde de Vilanova i la Geltrú , Joan Ignasi Elena , va voler agrair a l'autor "la seva voluntat de difondre els valors de la llibertat i la solidaritat per a fer un món més digne. La voluntat de compartir amb els vilanovins i les vilanovines el passat" i , Josep Vendrell , secretari de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, ens recordava "el deure de les administracions de revindicar la memòria antifeixista sobre les quals s'ha construït les conquestes actuals d'Europa" , i manifestava que el llibre de Marcel.li Garriga forma part de " les vivencies, sensacions, percepcions de les persones que van viure la Guerra Civil, Argelers, els camps, l'exili .... i que demostren el compromís al llarg de la vida per la llibertat . Un exemple viu que hem de conèixer i revindicar " . Va voler recordar i revindicar el dret de la ciutadania a conèixer i, el deure de les administracions, a fer conèixer. També el deute que tenim com a país amb la generació de Marcel.li Garriga . En aquest sentit manifestava," no podem passar pàgina de la història , si aquesta pagina no s'ha llegit i no es compren"

UN CONFLICTE BEN SOLUCIONAT GENERA COHESiÓ SOCIAL

"Des del compromís i la voluntat d’esser responsables de la convivència col·lectiva cal ajudar a dialogar i escoltar perquè compartim un espai en el que ha de prevaldre el civisme i la convivència"

Aquestes son les paraules de l’alcalde de Sant Pere de Ribes a la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament de Catalunya. ( http://www.parlament.cat/).

L’alcalde ha fet una compareixença fruit que el Parlament està fent debat i tramitant el Projecte de llei de mediació a l’àmbit de dret privat. Una llei que aposta per la mediació i que reconeix el bagatge dels Ajuntaments

Penso que Josep Antoni Blanco ha dit aquestes paraules en nom dels Ajuntaments del nostre país que “d’acord amb una manera d’entendre la vida i les relacions amb els nostres veïns i veïnes” fa anys que tenen mediadors/es. Ha recordat en aquest sentit que “ els ciutadans i les ciutadanes busquen a l’administració més propera la resolució de conflictes . Conflictes que són de convivència i que no cal que tinguin la seva resolució a la via judicial”.

LA CANÇO DE l'ENFADÓS ( EL PUNT d'avui diumenge)

Quan al 2001 Artur Mas va pactar amb Aznar el finançament de Catalunya va assegurar que era un excel·lent model i en va blasmar qualsevol crítica . Model que ben aviat es va veure , no era ni el millor ni el que més convenia a Catalunya. Avui encara ens regim per aquell pacte i ja n’hem vist les més que evidents mancances.

El procés de negociació i aprovació de l’estatut portà a un nou model de finançament que no només supera en mètode de càlcul el pactat per Mas sinó que té actualitzacions permanents en funció dels paràmetres que s’assignen a cada concepte i en l’augment en la participació dels impostos.

No és un procés de negociació fàcil. Hi ha terminis sobrepassats perquè la tossuderia del govern de la Generalitat, no donant per bones algunes de les propostes, fa que la negociació segueixi. El govern no s’aixecarà de la taula fins aconseguir un bon model i una bona quantitat de recursos del tot necessària per poder millorar el serveis que avui dóna la Generalitat en perill d’asfíxia en aplicació del que s’esdevingué el 2001.

Històricament s’ha demostrat que quan els partits catalans van de comú acord el rendiment és molt més alt. Però no, la unitat fictícia i desestabilitzadora - com quan es demana el vot negatiu als pressupostos per part del PSC - sinó la unitat basada i pensada en afavorir al país, en servir a Catalunya . Vull recordar, en aquest sentit , que aquells pressupostos amb mancances lògiques, serviran a Catalunya per les quantitats que contemplen en inversió pactada i per l’augment important de recursos a la llei de la dependència.

En tot aquest procés hem vist com CiU usant el permanent baladreig, repetint-se en falsos arguments, com en una veritable cançó de l’enfandós , ha anat preparant el terreny per poder-se desmarcar quan arribi l’acord. Serà un bon acord però ells ja tenen clar que no es podrà valorar positivament. Pot més el seu neguit partidista i la seva deriva cap a un radicalisme verbal estèril que no la posició comuna de treballar per tenir un bon sistema de finançament

El ball de xifres que s’ha anat donant , com la quantitat que hauria d’arribar a Catalunya, ha anat variant no sols en funció de quin dirigent convergent les donava sinó amb la clara voluntat de desestabilitzar. Voluntat de fer trontollar una negociació que amb el rigor, la fermesa i la necessària discreció està portant el govern. La xifra final és important sense cap mena de dubte, però encara és més important el model per arribar a la xifra. De la negociació , del model, avui en depenen en gran part els recursos que rebrà la Generalitat durant molts anys. Per tant, quan hom planteja la negociació per un mitjà i llarg termini positiu , no pot emmirallar-se amb quantitats, sinó en com arribar al millor sistema que estigui contemplat i d’acord amb el text estatutari , no fora d’ell, com ara insinua CiU. Això són figues d’un altre paner .

Malgrat un darrer estudi d’opinió assenyali que només els 2% dels catalans i les catalanes està preocupat pel tema del finançament, no hi ha dubte, que és una negociació fonamental per aquest present i, sens dubte, de cara al futur. El Govern de la Generalitat ha donat prou proves de fermesa en defensa d’un model que combini la solidaritat, l’equilibri de les balances fiscals, la ponderació sobre la població inclosa la immigració i el principi d’ordinalitat.

La fermesa, el rigor, la claredat de les propostes del conseller Castells contrasta amb la posició confusa, volgudament imprecisa, de quantitats canviants sense criteri de CiU, deixant clar que creu que el finançament és una eina per intentar debilitar al govern de la Generalitat. No considera, ni aposta, per veure-hi una oportunitat d’unitat per aconseguir bons resultats que garanteixin la necessària i imprescindible suficiència financera per bastir un projecte de país amb els drets essencials de la ciutadania coberts.

Es diu reiteradament que és millor un no acord que un mal acord. Possiblement, però estem convençuts/es que l’acord és possible, que la fermesa i un sòlid argumentari farà entendre finalment que Catalunya no vol privilegis, simplement vol poder desenvolupar les seves polítiques sense oblidar la solidaritat. I és en aquest sentit que la reiterada cançó de l’enfadós de CiU no sols cansa sinó que és manifestament inútil. Hi haurà finançament , serà un bon model i, serà una bona quantitat.

MILA ARCARONS . Diputada

JORNADES ....amb absències, oblits, tisores.

La crisi forma part de la nostra quotidianitat . Malauradament . Crisi i finançament formen part de la nostra realitat diària . Ens preocupa ambdues qüestions. En el cas del finançament perquè no es desencalla .

Aquest fet queda pales en la dinàmica de treball dels governs .Vull recordar que el govern Zp ha presentat una colla de propostes x l’activació econòmica . A Catalunya , d’ençà a l’abril , el govern ha adoptat una colla de mesures per fer front a la crisi econòmica : 1. Pla de mesures de dinamització i de suport als sectors socials més afectats per ladesacceleració (15 d’abril de 2008)//2. Decret llei de mesures urgents en matèria fiscal i financera (1 de juliol de 2008)//3. Mesures de control de la despesa de la Generalitat durant l’exercici pressupostari 2008 (15 de juliol de 2008) //4. Mesures anunciades pel President de la Generalitat al Debat de Política General (30 desetembre de 2008), i aprovades pel Parlament de Catalunya a través de la Resolució301/VIII sobre l’orientació política general del Govern (2 d’octubre de 2008)//5. Mesures de suport a empreses i treballadors (16 de desembre de 2008) //6. Mesures extraordinàries en matèria d’habitatge (23 de desembre de 2008).

També a la premsa , a les tertúlies, en els debats organitzats amb voluntat de reflexionar i cercar respostes. Doncs massa sovint , també queda palesat que les persones que comparteixen una tertúlia , els que escriuen a la premsa , els que participen a les jornades de reflexió son majoritàriament homes .

Dimecres passat el PSC organitzava unes jornades a BCN : fer front a la crisi: per un nou model de competitivitat . Excel·lent . Èxit de públic i reflexions molt interessants . Vam poder escoltar Antoni Castells, David Vegara, Josep Borrell, Jordi Gual, Emilio Ontiveros, Narcís Serra, Xavier Vives, Salvador Alemany, Josep Maria Alvarez, Andreu Mas-Collell, Josep Oliver, Ramon Ollé, Martí Parellada, Gosta Esping-Andersen, Teresa García-Milà, Vicenç Navarro i Luis de Sebastián.

Que en penseu ? . No quadre de tot . Podríem fer una llarga llista de dones , també , per escoltar . Taules plenes de senyors . Massa desequilibri!!!

Aquell dia allí asseguda em van venir al cap cinc coses que vull compartir . Qüestions desordenades però que venen una mica al cas !!!

1. D’expertes n’hi ha .- A l’Institut Català de les Dones, a la seva Web , hi ha un directori de dones que es consultable . Dones expertes en temes diversos . http://www.gencat.cat/icdona/
2. Pèrdua de talent femení .- El gener del 2008 Cambra de Comerç va fer un estudi : L’impacte econòmic del talent femení . Fou un estudi pioner ja que per primera vegada es va mesurar econòmicament la pèrdua de talent femení. Deia la pròpia Cambra que volia conscienciar al món empresarial i a la societat en general de l’elevat cost que representa l’abandonament del mercat del treball de dones qualificades i de l’avantatge competitiu que pot significar l’aprofitament del talent femení.
3. Àgora per a directives .- La Conselleria de Treball continua amb projectes i propostes per la igualtat . El mateix dia 11, a la tarda, hi havia una nova edició d’Agora per a directives (http://www.gencat.cat/treball/) Un programa que , arreu de Catalunya , te com objectiu de continuar treballant en la consecució de la igualtat d'accés de les dones a càrrecs de responsabilitat en la nostra societat. L’activitat portava per títol : “Les xarxes virtuals com a recurs per potenciar el lideratge i l’apoderament de les dones en l’àmbit professional”. Èxit també . Vam escoltar : Sara Berbel, Montserrat Boix , Marisa Sotelo, Rosaura Alastruey, Mar Serna
4. Tisora .- . Un altre exemple. Les catedràtiques catalanes són el 13%, les professores titulars, el 34% . El 56% de les dones matriculades a les universitats catalanes són dones - però continuen estant matriculades en carreres vinculades al serveis i a la cura dels altres -. Elles acaben amb millors qualificacions. Finalitzen en un nombre més alt els seus estudis: un 60%. Però quan ha de començar la seva carrera professional i investigadora tot es capgira i comença un efecte tisora que provoca que malgrat que acabin les tesis doctorals un 50%, el seu protagonisme i responsabilitat va disminuint. Són, en aquests moments, rectores un 6%, vicerectores un 28% , deganes un 16%, gerents un 4% i secretàries generals, lligades a la gestió, un 41%.
5. Un comentari que vaig llegir a Paul Auster (Un hombre en la oscuridad) .- Son las mujeres las que llevan el mundo . Se ocupan de lo que verdadreramente importa en el mundo mientras que los desventurados hombres van dando tumbos por ahi haciendo chapuzas.
   
   Doncs això : hi ha dones expertes, cal buscar-les . Hi ha politiques públiques que tenen en compte la igualtat d’oportunitats i la necessitat de reconèixer i empoderar les dones . No podem perdre el talent femení. Compte amb les tisores . Lluitem-hi des de tots els àmbits . També quan fem debats i reflexions !!!!

EL DOCUMENT DE PRATS . Sobre l'exili II

EL DOCUMENT DE PRATS . Informe de l’exode a Prats de Mollo del 27 de gener al 16 de març del 1939.

Aquest és el títol que ha editat la Magrana , amb pròleg de Llibert Tarragó , fill d’exiliats . Un text curt que fou escrit , durant l’èxode republicà pel secretari de l’Ajuntament de Prats ( Joseph Fité) i un jove ajudant que en aquell moment tenia 18 anys ( Thomas Faitg) . Un text – que havia estat perdut entre els arxius de l’Ajuntament i que fou retrobat fa poc - . Aquells notes havien estat endreçades i perdudes entre papers i han vist ara , de nou , la llum . Un relat , de cada dia, de la retirada que explica com es va acollir als republicans i republicanes a Prats de Molló durant setmanes i , com un poble petit de l’altre cantó de la frontera, es va organitzar per ajudar les persones que fugien de la repressió i de les tropes de Franco .

Diu Tarragó : “En la massa del poble desplaçat de la Retirada, militars , civils, dones, homes i nens, en unes ben poques setmanes les ombres s’esberlen a Prats, entre 90.000 i 100.000, el càlcul es impossible, per la senda de dotze quilometres de davallada del Coll d’Ares fent ziga-zagues . Em fa pensar en Hannah Arendt : “ El segle XX serà el de les persones desplaçades””

Us recomano la lectura per reconèixer el paper d’aquells i aquelles que han escrit la història des de la quotidianitat i aquells que l’han mantingut en els arxius. Però també per la senzillesa del relat. Perquè hi trobareu les dificultats de qui van haver de marxar – amb fred i neu , acompanyats de bestiar, amb por i gana , amb famílies trencades ..- i la solidaritat d’un poble . Diu el document : “Per alimentar tota aquesta gentada ens porten quantitats enormes de pa d’Arles del Tec i de Perpinyà : diàriament ens fa falta 30.000Kg de carn, llegums , greixos i conserves , ingredients , sucre , cafè , xocolata, tot és en la mateixa mesura” . Les autoritats i els ciutadans no van defallir . Cuinar , allotjaments improvisats ( fins i tot les tres esglésies es van obrir ), recollida a la frontera Espanyola de ferits i persones .... tot un poble recolzant els exiliats i les exiliades

A la portada del llibre s’hi recorda la família de Mariano Gracia , d’Osca , amb el seus fills mutilats ( Alicia i Amadeo ) i el seu fill més gran Antonio . És , però , més que una foto . A la petita Alicia li dona la mà el pare . Però al seu germà Antonio l’ajuda un senyor que també es mutilat . Es diu Thomas Coll. Havia tingut la seva amputació durant la Primera Guerra Mundial. Quan va saber que succeïa va anar a Coll d’Ares per solidaritzar-se .

FILL DE ROJO . Sobre l'Exili III

Ara fa 70 anys que alguns van perdre la guerra . Ara fa 70 anys que alguns van creurar la frontera i van viure un calvari . Aquells que eren perdedors i , per diferents circunstàncies es van quedar, van ser humiliats .

El llibre que us recomano és un conte - Fill de rojo - de la col.ecció LA GUERRA DELS GRANS (Tantagora . http://www.tantagora.net). Una col.leció que inspirada en experiencies reals de persones que van viure la guerra en una edat intermitja, ens ofereix un relat sobre els seus sentiments i allò que visqueren .

Un conte il.lustrat a partir de l'experiencia d'un nen : familia de l'Empordà ventós , republicana , que viu la guerra, la mort del pare a la paret del cementiri, la frontera amb la mare i les tietes , el camp de concentració d'Argelés, la mort a l'arena de la platja , el retorn a casa que no ho fou fruit que era ocupada per franquistes, la presó de la mare per col.laborar amb les forces republicanes, la llunyania forçada , l'escola repressiva i castellana , el trencament de les families : Però no nomésem van robar la mare, també em van perdre la meva escola: li havien donat la volta com un mitjó.

Si us voleu distrure una estoneta...

Aquí teniu una presentació que m'han passat amb algunes "joies" del franquisme sobre la dona i el seu paper a la vida i a la societat.
Costa una mica de llegir...

REPRESSIÓ I EXILI

Aquests dies hem recordat que fa 70 anys s’acabava la guerra civil. Ho ha fet columnistes i historiadors i historiadors a les pagines de la premsa nacional i , entre d’altres, el Museu de l’Exili, el Memorial Democràtic, ha organitzat una colla d’activitats per deixar pales el drama dels homes i les dones que van haver de deixar Catalunya i començar una nova vida . A casa nostra, la presentació del llibre d’un jove historiador, La Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú ( 1936-1939), els actes de l’IEP a la ciutat, i els que prepara l’Ajuntament, il·lustren l’interès de la Guerra Civil , segurament perquè hi ha encara moltes coses a dir i explicar.

Són dies de record x la guerra més cruel que ha viscut aquest país. Una guerra que Franco , segons l’opinió de Paul Preston , va allargar premeditadament durant la Batalla de l’Ebre per allargar el patiment dels catalans i , especialment , per acabar amb els dirigents i afiliats de les forces que donaven suport a la República. Ho afirma perquè considera que no s’entén la seva estratègia militar en aquesta batalla. Hagués pogut deixar els catalans aïllats i avançar . Però no ho va fer. Les conseqüències va ser devastadora. La Terra Alta va perdre el 15 % de la seva població i entre 50.000 i 100.000 morts es van acumular a les muntanyes quan el novembre del 36 es va donar per acabada la batalla

Són xifres que donava fa unes setmanes Josep Maria Sole Sabaté , convidat per l’Aula d’Extensió Universitària per la Gent Gran. Ell manifestava que no acaba de veure clara la hipòtesi de Preston , però si que coincideixen que d’aquell episodi Catalunya en va quedar exhausta . De fet , poc abans de Nadal , el 23 de desembre , el General Franco , no va escoltar una petició papal a favor d’una treva , i va aprofitar x emprendre una gran ofensiva – amb la seva potencia aèria com a garantia – contra Catalunya. Tot plegat era l’inici de la repressió i l’exili.

En aquests moments , doncs, no podem oblidar , tampoc l’exili. Homes i dones van marxar de casa - entre mig gener i principis de febrer del 39 cap a la frontera - perquè eren perseguits políticament. Quedar-se significava la repressió . La tria era terriblement dura i les seves conseqüències de nou devastadores : Cases buides , vides trencades, projectes vitals deixats enrere. Por , molta por ....havien perdut la guerra i havien de marxar del país que els havia vist néixer .

Alguns no van aconseguir arribar-hi ja que Franco no perdonava i , fins al darrer moment , va deixar clara la seva potencia i que era vencedor . Ho mostrar provocant la mort i la barbàrie a trens, carreteres i ponts. A les nostres contrades hi ha el record i, les imatges gràfiques de Robert Capa, de com els civils que marxaven per la N-340, el 15 de gener del 39, foren metrallats brutalment.

La fotografia d’un nen , amb només una cama i que s’acompanya d’una crossa, que agafat de la mà del seu pare , avança lentament es prou colpidora . El seu record, en forma de monument a l’exili és a La Vajol , a les muntanyes i als camins que seguiren els republicans. Una manera de recordar que els guanyadors van imposar durant més de 40 anys la seva manera d’entendre el país: hi havia guanyadors i vençuts . El país estava dividit . Als segons els tocava marxar o callar. I per sobre de tot , la república havia d’oblidar-se, passar pàgina, havia estat , segons el seu punt de vista, nefasta. Aquestes dues premisses i especialment la de callar i l’oblit , ens ha acompanyat massa anys. L’oblit i el silenci van fer perdre , també , les petjades del que marxaren. Persones que arribats a la frontera , el seu destí fou els camps de concentració de França , o que amb l’inici de la Primera Guerra Mundial retornaren a la lluita . D’altres , amb més sort , trobaren en d’altres països la llibertat. Però també l’enyorança.

Després de 70 anys , després dels passos que hem fet darrerament per la recuperació de la memòria col·lectiva, hem de tornar a recordar que cal explicar-se. Assumir aquella història, assumir els errors que son patrimoni de tots i totes , recordar , recuperar i reconèixer aquells que visqueren l’exili .